| |
EL FEMER DEL PALAU DE LA MÚSICA II O EL FINANÇAMENT ILEGAL DELS PARTITS COM A CÀNCER DEMOCRÀTIC.
 dimecres 15/mar/2017 - 03:14  1528  2
Una de les coses que més em va sorprendre quan la vaig llegir fou que CiU va guanyar les seves primeres eleccions gràcies al suport de Foment del Treball va fer de la seva candidatura. Es tractava d’evitar que a la Generalitat hi haguès un govern d’esquerres i Foment del Treball va abocar molts mil.lions en una campanya en aquest sentit. Ho explica Manolo Milián Mestre, que llavors remenava la cúa per Foment i home que presumeix de saber moltíssimes coses.
No sé. Jo quan vaig llegir Milián vaig quedar decebut. Així que els resultats de les eleccions no dependen del programa o del líder o de la manera de pensar d’un país sinó que sobre tot tenen a veure amb la campanya electoral que es fa i més en concret en els diners que s’aboquen a aquesta campanya electoral.
La conseqüència de l’anterior és que, pel que es veu, els partits que guanyen les eleccions són aquells a qui se’ls ha deixat més diners, ja sigui per la via de la donació, ja sigui per la via del prèstec. Quansevol d’aquestes dues operacions d’entrada sembla sospitosa: no ens acabem de creure que una empresa, una organització o un particular faci una gran donació a un partit polític a canvi de res. I tampoc creiem que un partit endeutat sigui igual de lliure que un partit endeutat.
Això ens porta a criticar la desigualtat económica dels partits polítics. Els partits polítics econòmicament més potents sempre tindran un gran avantatge sobre els partits polítics més impotents. No és igual que un partit es pugui gastar 10, que 100, que 1000, que 10.000 a una campanya. El partit que gasta 10.000 té moltes més possibilitats de guanyar les eleccions que el que gasta 1. I això és tant clar que els que no disposen de diners – obtinguts d’una manera o d’una altra – no tenen escons.
La democràcia, llavors, esdevé un negoci en la que cal fer una inversió per tal d’obtenir uns dividends. Com més inverteixis, més dividends tens. I, a l’hora, com més inverteixis menys independen tés el partit polític supeditat a l’inversió dels poderosos.
Hi hauria la possibilitat de legislar en el sentit que en les campanyes tots els partits poguessim gastar el mateix. Una quantitat modesta que els posès a tots en el mateix punt de sortida, de manera que les possibilitats de fer arribar el seu missatge a la gent fossin si fa no fa les mateixes. Però aquesta idea no agrada i tot i que els partits polítics n’han parlat, mai no han arribat a un acord.
Probablement això – la gran despesa dels partits polítics, sobre tot en campanyes electorals – genera el finançament irregular dels partits. L’idea és dependre menys de tercers i apropiar-se pels seus propis canals de diners públics. Si roben diners publics no caldrà que adquireixin compromisos amb gent que no és del partit.
Aquesta idea – que malauradament han practicat els principals partits a casa nostra – és doblement perniciosa i cancerígena. Per una banda és un robatori amb tots els drets i uts. Per una altra banda és un abús de confiança democràtic. També és manlleven diners que s’haurien d’utilitzar en serveis per als ciutadans. I, finalment, trenquen la igualtat d’oportunitats en unes eleccions, ja que qui es financia il.legalment té més diners que qui no ho pot fer-ho ( per acabar de reblar aquesta desigualtat els partits que es financien il.legalment i els que reben més finançament de tercers, coincideixen ).
Fa moltíssims anys, molt abans que Artur Mas tingues pes polític, quan encara Miquel Roca remenava les cireres a Madrid, em va dir que, moralment, era molt diferent robar per a un mateix que robar per a finançar el propi partit. Segons ell robar per a un mateix és molt més greu, ja que qui roba per a finançar un partit ho fa, finalment, per defensar uns ideals. Llavors jo era jove i prudent i no li vaig portar la contrària. Però avui li diría que no tenia gens ni mica de raó i que el seu criteri es pagaría car. Perquè un partit que roba traeix els seus ideals i deixa de tenir-ne, si més no des de la seva estructura. I perquè – i tot i aprofitant que a aquest país ens agraden tant les metàfores – no és igual que un arbre tingui podrida una branca, que no pas que tingui podrit el tronc. Quan es té podrit el tronc, l’arbre té els diez comptats.
|
Contactes
Registra´t
