| |
L’ÀNEC SALVATGE D’IBSEN ADAPTAT PER JULIO MANRIQUE AL TEATRE LLIURE.
 divendres 31/mar/2017 - 01:39  1299  0
La veritat és que hi ha vegades que aquest país fa que te’n sentis orgullós, per més que vulguis fugir del xovinisme. Hi ha vegades que, per molt crítics que vulguem ser amb la nostra manera de fer, ens trobem amb realitats que fan paxoca. I no sempre és en l’àmbit de la gastronomia, on el geni català em sembla indiscutible. De vegades el nostre geni va a parar a altres àmbits de la cultura. Per exemple, com en aquest cas, al teatre.
Per començar, s’ha de dir que el Teatre Lliure és un gran teatre. Dubto que hi hagi gaires nacions sense estat – i amb l’estat en contra, a més – que tinguin teatres equiparables als de Barcelona. Tants, tant diversos i tant bons.
Per continuar fa patxoca veure una gran sala de teatre plena de gom a gom. En un món com el nostre en el que impera la frivolitat – només cal veure què fan les cadenes de televisió dia rera dia per empastifar-nos el cervell -, comprovar que hi ha tanta gent que es gasta els calerons i omple una sala de teatre per veure un clàssic, per força m’ha d’omplir de satisfacció...i també d’esperança, que diuen que és la darrera cosa que es perd.
Per continuar continuant, també és d’agrair l’escenografia i l’adaptació literària que Julio Manrique i la seva colla han fet d’Ibsen. L’escenografia és austera, discreta i en cap moment no vol ser protagonista, tot i que, de vegades, malgrat tot, és brillant i ho és. Però gairebé és sense voler, com dement perdó per un bri de brillantor que no han pogut evitar. L’acompanyament pianístic de l’obra és discutible i a l’obra d’Ibsen no hi és. Pel que fa a la meva visió, crec que no li cal, que l’obra d’Ibsen funciona sense necessitat de musiqueta. Però també és cert que al llarg de l’obra el piano passa força desapercebut. Quan guanya protagonisme, per a mi, sobra.
L’adaptació literària, contràriament a una altra que he llegit abans d’anar a veure l’obra – tinc el mal costum de llegir les obres dels clàssics que vaig a veure abans d’anar-hi per saber de que va i per tal de saber si em donen gat per llebre, cosa que passa força sovint ( per exemple, fent adaptacions que retallen molt text i eliminen forces personatges, suposo que per manca de pressupost ). El norueg d’Ibsen està adaptat al català que avui es parla, que no és el norueg del segle XIX, però que fa que l’obra no esdevingui una obra anacrònica sinó un clàssic popular.
Els actors, Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Lluís Marco i Elena Tarrats creen – no sé si escriure creen o recreen – magistralment l’obra d’Ibsen. En primer lloc, s’entén tot el que diuen, cosa que és l’abc dels actors. En segon lloc, gairebé en cap moment, no sobreactuen, és a dir, no tens la sensació d’estar contemplant uns actors sinó d’estar contemplant unes escenes a través d’un forat a la paret de casa. Hi ha dos o tres excepcions a aquest principi, però potser és perdonable que l’actor es vulgui lluir.
La història ja la coneixem: el fill d’un ric que s’emprenya amb son pare i se’n va viure a casa del seu amic. El ric, que és el cacic del poble i que ha ajudat sempre a l’amic del fill, resulta ser el pare de la filla del seu amic. I vet aquí que el fill del ric, que lloga una cambra a la casa del pobre, es veu en l’obligació de que el seu amic sàpiga tota la veritat i res més que la veritat. És a dir, que la seva dona va ser la minyona i l’amant del seu pare i que la seva filla – la filla de l’amic pobre – no és filla seva sinó de la minyona (per allò del mater certa ) i del cacic. A patir d’aquí hi ha un drama brutal que acaba en tragèdia. Una tragèdia digna de ser escrita per qualsevol dels tràgics grecs o per Shakespeare.
L’obra es planteja si s’ha de dir la veritat o si els humans necessitem viure en la mentida per a ser feliços. Ibsen sembla que pren partit per la mentida vital, per aquella quantitat de mentida, que fa la nostra vida més còmoda i més plàcida. I en aquest sentit, el fill del cacic que, buscant i explicant la veritat a la família del pobre, destrossa aquesta família, sembla un dolent tant dolent com podria ser Otel.lo. Però més enllà de la ximpleria d’aquest personatge – jo, com Ibsen, penso que totes les persones excessivament idealistes venen a complicar-nos l’existència als altres – i de la ximpleria del seu amic pobre que agafa un brutal i estúpid brutal de banyes amb deu anys de retard, hi ha la meuca que es casa amb el cacic i que li ha explicat al cacic que tota la vida s’ha dedicat a la prostitució, de manera que el cacic sap exactament amb qui s’està casant. No entenc el perquè els estudis o les crítiques de l’obra fan tan poc esment en aquest personatge que, per a mi, és la representant de la veritat que triomfa malgrat el seu passat escabrós i, per tant, té un paper simbòlic important.
Pel que fa a mi, fa anys que penso que la veritat és relativa i que sempre cal dir el que convé, cosa que és difícil i demana una saviesa que no sempre tenim. El que convé no sempre és la veritat i a l’hora, a vegades, el que menys convé és la veritat. I encara una altra cosa sobre la veritat: aquesta pot ser dita com qui et fa un petó al front, com qui el parla com un amic o com qui et tira una pedra al cap. Ningú no hauria de tenir dret a dir la veritat – que sovint es subjectiva – com aquell que tira una pedra al cap. És a dir, bàsicament per fer mal. Voler fer mal no és éticment defensable mai.
Filosofia a banda, aneu a veure Ibsen al Lliure. Us sentireu orgullosos de veritat d’aquest país, cosa que ja toca de tant en tant.
|
Contactes
Registra´t
