| |
CARME CHACON IN MEMORIAM.
 dimecres 12/abril/2017 - 05:40  1270  2
Es veu que a aquest món, per a que els teus adversaris, els teus enemics i fins i tot els teus enemics mortals parlin bé de tu, què dic parlin bé de tu ? Facin una apologia ultrabrutal de tu i de les teves virtuts, de la teva immaculada biografia, de les teves obres de santedat i misericordia, de les tevés grans gestes – que no ingestes -: per a que els teus, diguem-ne oponents, dic, facin tot això, t’has de morir.
Si a més mors jove o relativament jove i a prop d’un període vacacional, per petit que sigui, aquestes expresions de condol que gairebé són més èpiques que líriques o tràgiques, per no titllar-les obertament de còmiques, ja apunten al deliri. Un deliri hipòcrita que suposo que els que ho fan volen vestir de fair play com volent dir, mira, quan estava viva li vàrem negar el pa i la sal, la vàrem engegar a can pistraus – per no dir a un altre lloc- però ara toca recordar que tots som persones i recuperar el bon rotllo, la fraternitat i l’agermanament.
Francament, a mi, trist hereu de flequer d’un barri humil, de psicología menestral i picaplets humil, aquesta hipocresia em repugna. Els meus pares i els germans de La Salle van intentar ensenyar-me que no hi ha res més distant del respecte que la hipocresia. I que com més exageres l'elogi del difunt a qui no apreciaves, més hipòcrita ets i més li faltes al respecte. Em ve al cap que potser això té a veure amb el que deia Guardiola que, per a respectar un equi, el que li has de fer és marcar-li tots els gols que puguis i no pas deixar-ne de marcar per llàstima o misericòrdia. No sé si això no té res a veure, com la gimnàstica i la magnèsia, però m’ha vingut al cap.
Total, que jo, mentre va estar viva, no vaig sentir cap mena d’admiració per la Carme Chacón. La considerava una pija progre, considerava que havia sabut bellugar els fils del poder per a tenir les coses molt fàcils a la universitat, primer i al PSOE, després. Considerava que era una enemiga del dret a decidir dels catalans i, per tant, no podia ser ni demòcrata, ni per tant, progressista. Considerava, finalment, que la seva imatge, estant embarassada i passant revista a les tropes és la més deplorable – una de les més deplorables si més no – de l’actual període diguem-ne post-franquista.
Miraré d’explicar-me, encara que potser molesti a alguna feminista. Primer, no m’agraden els exèrcits. Cap exèrcit. Per a mi, com a molt, l’exèrcit seria un mal necessari i, per tant, a suprimir tant aviat com sigui possible. I, si no m’agraden els exèrcits, encara menys l’exèrcit espanyol que té un rècord de cops d’estat més enllà de la vergonya. Com que no m’agraden els exèrcits, tampoc no m’agraden els ministres de defensa. I menys de l’exèrcit espanyol que es garant de que els catalans no poguem decidir el nostre futur ( postura antidemocràtica que defensava aferrissadament Carme Chacón, que encaixava, doncs, perfectament, en el seu paper de ministra de defensa espanyola; vull recordar que Narcís Serra va fer el mateix, destituint un alt càrrec de l’exèrcit que va declarar que respectaria el dret d’autodeterminació de Catalunya si es produís legalment ).
Finalment, hi ha l’imatge de la Carme Chacón presidint embarassada una desfilada de les tropes espanyoles. Això a Espanya es va vendre com un símbol de l’igualtat d’homes i dones. Potser sí. Però per a mi és una imatge especialment repugnant i desgraciada. Una dona que espera una criatura és un cant a la vida, al progrés, a l’esperança, a un demà millor. Un exèrcit és un cant a la mort, a la destrucció, a la desesperança i a un món on impera el més fort. La fusió de les dues imatges em va semblar absolutament desgraciada i desagradable.
Naturalment les dones en general i, per tant també les dones embarassades, tenen dret a ser ministres de defensa i el que vulguin ser. Si per mi fos, podrien ser fins i tot Mames de Roma. Però m’agradaria, preferiria, que el feminisme ens fes progressar pels camins del pacifisme, la fraternitat i l’humanisme en comptes de substituir les pitjors coses que hem fet secularment els mascles.
Per tot l’anterior, no sentia cap simpatia per la Carme Chacón abans de morir-se, ni la sento ara que és morta. Deixo a banda, és clar, la seva vessant personal, ja que jo desconeixia, ja que no l’havia tractat mai. La seva vessant de mare, esposa, amiga. Entenc que els que l’estimaven personalment, sentin la seva pèrdua. Només faltaria. I amb ells, com a persona, sí que vull solidaritzar-me.
Carme Chacon, descansi en pau.
|
Contactes
Registra´t
