| |
L’HOLANDÈS ERRANT DE RICHARD WAGNER AL GRAN TEATRE DEL LICEU EL DIA 10 DE MAIG DEL 2017.
 diumenge 14/maig/2017 - 07:59  1290  0
El vici d’escriure fa que hom escrigui sobre moltes coses sobre les que no en té ni idea. Val a dir que això en l’època que ens ha tocat viure és quelcom generalitzat als mitjans de comunicació on dia rere dia els mateixos tertulians opinen sobre l’escalfament global del planeta, el procés independentista, la política ambiental de Mongòlia, els meteorits, els quadres de Picasso o els conflictes pesquers en tots els mars i oceans del món.
Si visquéssim en una mena de Renaixement podríem dir que la gent i, per tant, els periodistes, comparteixen una saviesa enciclopèdica que els permet tenir criteri sobre tot i més. Però com que jo crec que en aquesta part de món el que vivim és una Redecadència, ens trobem amb una mena de sofistes que que van de savis i que, ignorant-ho gairebé tot de tot, tenen l’arrogància i el cinisme de guanyar-se la vida opinant o, millor dit, fent safreig i fent que la nostra societat sigui cada vegada més frívola, més inconsistent i menys culta.
Per això jo, que amb prou feines si se quatre acords de guitarra i que potser he vist tres o quatre òperes de Wagner, que mai no he fet ni una sola classe de cant i que no he llegit cap estudi ni sobre Wagner, ni sobre l’òpera en general, ara em posi a escriure aquí sobre L’Holandés errant, com podria fer-ho un tertulià qualsevol. Només ho justifica el meu vici d’escriure, ja ho he dit. I pensar que, amb tanta palla com ens serveixen, potser no ve d’aquí. I, potser, justificar-me pensant que si a algú li venen ganes d’anar a veure o d’escoltar Wagner, doncs mira, alguna cosa hauré aconseguit, encara que sigui conscient de que només faig literatura.
Quedo amb la meva dona a les 19 hores d’un dimecres de maig al Liceu. Baixem Al FOLARD on, abans d’enfrontar-nos amb Wagner, una noia ens en dona una explicació introductòria per a que tinguem més o menys clar el que anem a veure. Hi ha força gent escoltant les explicacions. Gent vestida molt elegantment i gent vestida de forma ordinària. No sé quants d’aquests espectadors són wagnerians, quans s’aquests són amants de l’òpera i quants d’aquests, com jo, simplement van a rebre quatre instruccions per a poder gaudir tant com sigui possible del laberint que sempre és una obra d’art. I més quan té la complexitat d’una òpera.
I més quan l’autor és Wagner (en el cas de Wagner no es pot dir que ell fou simplement el compositor, també és l’autor del llibret i l’escenògraf, malgrat que avui els escenògrafs, en general, no respectin les seves instruccions i s’atraveixin a pensar en el que Wagner haguès fet si haguès comptat amb els mitjans d’avui ). I bé, dit en dues paraules, la noia ens ve a dir que L’Holandès errant – això de “errant” em sona raríssim en català: no seria fillor errabund? I la traducció literal no seria “L’holandès volador”?-; és el Wagner més immediatament pre-wagnerià, és a dir, el Wagner que encara fa concesions italianitzants de música fàcil de cara a la galeria però que ja comença a pensar en el Drama Wagnerià, despietat amb aquells que en comptes d’anar a l’òpera per operar-se emocional i ideològicament, hi van només a passar l’estona. Per a dir-ho en dues òperes, el Drama Wagnerià que es comença a perfilar amb L’Holandès Errant, que arribarà al seu esplendor amb Lohengrin, Tanhäuser o Tristany i Isolda està a les antípodes del Barber de Sevilla de Rossini o de La Flauta Màgica de Mozart. Wanger no voldrà que la gent vagi a l’òpera de divertir-se sinó a transformar-se en un heroi. Per això, la seva música, genial sempre, és progressivament èpica. La Marxa de Tanhäuser o la Cabalcata de les Walquíries en són dos exemples.
En el cas de L’Holandès Errant ens trobem amb una obra que te un peu a l’òpera de moda en aquells moments ( cal no oblidar que quan Wagner l’escriu està carregat de deutes fins al coll i és perseguit per la justícia tant per això com per les seves idees revolucionàries ) però l’altre peu avança cap a la transformació total de l’òpera. Això es nota tant en l’argument, com en el perfil dels personatges com en la pròpia música. Anem a pams.
L’argument de L’Holandés wagnerià es basa en l’argument de la novel.la de Heinrich Heine ( jueu i malgrat tot font d’inspiració de l’antisemita furibund que fou Wagner ) titulada “Memòries del senyor de Schnabelewopski”, a l’hora està basada en la llegenda holandesa de L’Holandès volador que, finalment, està basada en la llegenda del jueu errabund, per dir-ho com ho diria jo.
Comencem pel final: el jueu errant és aquell que va negar un glop d’aigua a Jesús camí de la creu, per la qual cosa Déu es va emprenyar i el va obligar a donar tombs pel planeta fins la Parusia (és a dir, la segona vinguda de Jesús al món) que tornarà a donar l’oportunitat al jueu en qüestió de donar-li aigua i redimir-se ( aquesta és una llegenda d’origent antisemita i que alguns aprofiten per explicar l’exòde i la història dels jueus des de l’expulsió de Palestina fins la creació de l’estat d’Israel ).
Els mariners holandesos, però, van transformar la llegenda. Van fer que el que anava errant pel món era un capità de vaixell que sempre anava més depressa que ells a l’hora d’entregar els seus productes. Això feina que els productors i els comerciants el preferissin i que ells haguessin de plegar veles. Com sol passar quan algú es molt millor que nosaltres, els naviliers holandesos van arribar a la conclusió que el capità del vaixell bòlid havia fet un pacte amb el diable. Però es veu que Déu es va emprenyar i li va fer un escarment enginyós i d’una mala llet considerable: el capità continuaria sent el més ràpid de totes les mars, però mai no aconseguiria arribar a cap port. Perquè quan estigués a punt de fer-ho el mar se li posaria en contra i no hi hauria manera. Més o menys com L’Odissea però Neptú, si més no, deixava a Ulisses i als seus que baixessin a tots els ports que no fossin el d’Itaca i fins i tot que s’ho passessin més que bé.
Heine, gran romàntic i enorme irònic, per contradictori que pugui semblar, agafa la llegenda i la transforma en una comèdia. El plantejament és el mateix que el de la llegenda però el capità ambiciós es podrà redimir. Per a fer-ho només haurà de trobar una dona que li sigui fidel. Com que la cosa es veu que era complicada: el capità podia aparcar el seu vaixell un cop cada set anys per tal de trobar una senyora que no li poses les banyes. Però va ser impossible i el capità no només continuava navegant amunt i avall com abans sinó amb unes banyes de cérvol cada vegada més descomunals.
Wagner dóna la volta a la conyeta de Heine i es pren seriosament el seu argument. El capità s’enamora de la filla d’un avar que pràcticament se la ven. Però la noia, que és una bufanúvols i una toca campanes, una mena de Quixot femení amb el cap ple de fades, princeses i heroïnes, vet aquí que s’enamora i jura fidelitat eterna al capità. Tot va de fàbula, tothom està content com unes pasqües, però a Wagner li va el drama i no els happy ends. Així resulta que el capità sent la conversa entre la seva dona i el seu ex-xicot i pensa que una altra vegada una dona li està fotent les banyes. I a l’escena final, ella es llença al mar per demostrar-li al capità la seva fidelitat. I el vaixell maleït s’enfosa d’una punyetera vegada. I el capità també es mor d’una punyetera vegada. I ell i ella descansen en pau, tot i que la resta de vivents es queden ben fotuts. En aquest sentit la versió wagneriana té quelcom de comèdia grega en la que els embolics dels deus, les casualitats i els mals entesos porten a la tragèdia.
La música acompanya perfectament – i aquí perfectament vol dir perfectament, perquè Wagner és un compositor fóra de sèrie, sobre tot, pel meu gust, quan la seva música és descriptiva d’un sentiment o d’un paisatge – cada situació, cada emoció, cada paisatge. Des del lirisme de l’amor que Senta sent pel capità, passant a les sessacionals descripcions de les tempestes marines fins els alegres cors dels mariners ara engrescats pel casament del seu capità, ara entristits per la seva dissort.
L’article ja és prou llarg per a que m’emboliqui amb altres coses però potser que en faci una mica d’esment. Em va agradar molt que la directora de l’òpera fos una noia jove. L’ucraniana Oksana Lyniv, que pel que he llegit és la primera òpera completa que dirigeix. També em va agradar molt les veus de l’holandès errant, Albert Dohmen i la d’Attila Jun, pare de Sinta, amb una veu potentíssima i profunda, pròpia d’aquells baixos que encarnen personatges tant dolents que sembla que sigui el mateix dimoni qui canta.
.
I pel que fa a l’escenocrafia, tot i que jo, en general, sóc reaccionari i em molesten les recreacions que s’allunyen de la que va plasmar l’autor en el llibret – i en el cas de Wagner això és especialment important – en aquest cas, mentiria si no digués que l’escenografia novíssima i original de Philipp Stölz no m’ha agradat. Per molt reaccionari que sigui en aquestes coses, he de ser honest i dir que l’he trobat original però gens matussera, potser perquè ha aconseguit ser tant wagneriana com Wagner o potser, simplement, perquè m’ha ensopegat el gust. En tot cas, crec que és un dels grans encerts d’aquesta representació.
Vaig a escriure una cosa que probablement més d’un pensarà que és una exageració. Penso que és una llàstima viure sense haver vist una òpera de Wagner. Penso que al món hi ha moltes coses dignes de ser vistes. I Wagner n’és una. L’Holandès errant una introducció a Wagner a l’abast de tothom.
|
Contactes
Registra´t
