| |
DE CDC AL PDCAT O LA CORRUPCIÓ PUJOLISTA I EL PROCÈS.
 dimecres 7/juny/2017 - 03:56  1178  1
Ja fa anys que escric articles polítics. I dissortadament el tema de la corrupció cada vegada hi ha estat més present. Fa moltíssims anys semblava que això de la corrupció no tenia res a veure amb el pujolisme i que els únics corruptes eren socialistes i populars. Però l’oasi català fa temps que és mort i enterrat i el que està clar és que, a l’estat espanyol, els partits que han governat han fotut la mà al calaix, per finançar-se i per enriquir-se il·legalment.
A la primeria en que es van conèixer casos de corrupció que tenien a veure amb el món pujolista, jo, més papista que el Papa, els excusava dient dues coses. La primera que eren casos aïllats i la segona que de corrupció n’hi havia hagut sempre i a tot arreu. Venia a dir que, essencialment, Convergència era un partit sa, perquè les seves idees eren sanes i que, si sempre i en tot lloc hi ha hagut corrupció, pensar que a CDC i a Catalunya podia no haver-n’hi era d’una gran ingenuïtat.
Amb el pas del temps he vist que no és vàlid, ni lògic, ni sensat dir que de corrupció n’hi ha hagut sempre a tot arreu. Perquè encara que això pugui ser veritat sembla que convidi a no fer res per tal de lluitar contra una gran xacra social. De la mateixa manera que dir que sempre i a tot arreu hi hagut malalts no vol pas dir que no s’hagi de lluitar contra la malaltia.
Però com es lluita contra la malaltia de la corrupció ? La primera cosa que s’ha de fer és considerar socialment que és una xacra. Hem de passar d’una societat que consideri que la corrupció, l’aprofitar-se del càrrec, és ser intel.ligent i viu a passar a una societat en que es consideri que la corrupció és quelcom nefast, un càncer per a la política i que els corruptes són elements als que no només s’ha de foragitar de la vida política, sinó que han de pagar els deutes penals i civils que tenen amb la societat.
Tot i que abans CiU ja havia tingut casos de corrupció més o menys importants – cas Casinos, per exemple – la gran bomba va esclatar quan Jordi Pujol, líder, ideòleg i heroi del partit – es va autoimplicar en un frau fiscal que va desconcertar íntima i profundament a tots els que havíem cregut amb ell. Per a nosaltres Pujol era un pare de la pàtria i que el pare confesès que havia cotmès fraus quan sempre havia predicat una moral severíssima, va ser dolorossíssim. Tan dolorós que hi ha persones que encara no ens acabem de creure que Pujol sigui culpable de res que tingui a veure amb els diners i volem creure que tot plegat és culpa de la dona o dels fills, com si el fet que ell fos president de la Generalitat no tingués cap importància.
El cas és que després de les declaracions autoinculpatòries de Pujol a CDC hi ha un terrabastall, un terratrèmol, un tsunami, un cataclisme. Quelcom que per una banda el durà a l’independentisme i a trencar amb Unió – dos pilars del pujolisme – i anant més lluny, s’arribarà a la dissolució de Convergència i a la creació del PDECAT.
La creació del PDECAT te a veure, sobre tot, amb la no acceptació de l’herència pujolista pel que fa a la corrupció dels nous dirigents del partit i te a veure amb tots els passos que s’estan fent per tal de demostrar que la nova fornada convergent no és pujolista ja que ha matat al pare per la banda de l’independentisme, per la banda d’haver-se alliberat d’Unió i per la banda d’apartar-se de tot el que te a veure amb la corrupció.
Jo, fet i fet, no era partidari del canvi de nom ni d’oblidar el llegat de govern i ideològic de Pujol, a qui considero el polític català més important dels darrers 300 anys. Però si els nous dirigents consideren que això és un llast que farà que ERC se’ls mengi, suposo que fan bé d’actuar com actuen.
El problema és que, dissortadament, el nom no fa la cosa i, per tant, no n’hi ha prou amb transformar Convergència Democràtica de Catalunya en Partit Democrata Europeu de Catalunya. Cal actuar en conseqüència als nous valors ètics del partit – per exemple, sent acusació particular en el tema del Palau de la Música (cosa que al PDECAT li ha costat molt ) – o fent caure totes aquelles branques que tinguin a veure – o sembla que tingui a veure – amb la corrupció, situació que és francament molt dura perquè vol dir tallar-li políticament el cap a gent que ha estat essencial pel funcionament del partit, com és l’actualíssim cas del Germà Gordó, a qui tots els convergents de la nova fornada i els de la vella que volen conservar la poltrona li demanen que plegui.
No és que Germà Gordó ens hagi de fer pena, ni ens en hagi de deixar de fer. Té uns 55 anys i gairebé sempre –sinó sempre – ha viscut de la política i això de per sí ja és un privilegi que no hauria d’existir. I si ha fet coses mal fetes és just que les hagi de pagar. Però s’ha de distingir si les ha fet mal fetes per a beneficiar-se ell o per a beneficiar el partit. Jo crec que, si les ha fet, ha estat per beneficiar el partit i si això és així haurien de saltar amb ell tots aquells que se’n van beneficiar, però això és molt difícil. Per això avui al PDECAT treure pit i proclamar la pròpia honradesa és bàsic per a continuar vivint de la política. I si això vol dir demanar el cap del que fa dos dies aplaudies perquè recaptava pel teu partit, cap problema. Pels vells dirigents o pels vells càrrecs públics la política s’ha transformat en un modus vivendi irrenunciable (no saben fer res més ). I els ha tornat cínics ( només creuen en ells i en els seus interessos ).
Davant de tot això la Marta Pascal i en David Bonvehí tenen una feinada a fer, duríssima i desagradable. Si se’n surten potser el PDECAT tindrà futur.
|
Contactes
Registra´t
