| |
Una estrella més al cel
 dimarts 20/juny/2017 - 06:40  2444  1
Aviat farà 2 anys que vas marxar, una altra despedida, però aquesta ha sigut diferent. Jo era més valenta.
Finalment vaig acceptar la teva malaltia iaia, finalment vaig tornar-me apropar a tu.
L'ultim any va ser dur per les dues, jo embarassada i tu cada vegada més aprop de l'avi.
Puc dir la veritat??? Odio aquesta malaltia (Alzheimer) l'odio amb totes les forces, i en part em fa por, perquè oblidar tot el que has fet, has estimat, has sentit, has menjat, has viscut, les vacances, la família....on van els teus records? Tot el que has lluitat, la persona en que t'has convertit, perquè es converteix en res?
Et converteixes en una persona feble, no puc dir, que et converteixes en res, perquè mentre el cor bategi hi ha vida, però perquè és tant injust?
Quan et vaig portar un dels nens, la primera cosa que vas dir, és la petita de casa (et referies a mi) i ara mentre escric em surt un somriure, perquè en aquell instant el nen que tenies entre els braços, per tu, era jo i em vaig sentir feliç.
La gent em deia que no portes els nens a l'hospital, perquè eren petits i podien agafar coses( tothom opina) però jo sempre els vaig portar, i quan s'adormien a casa, a les 10 del vespre, posava els nens a la cuna i marxava, per estar amb tu, i allà em passava hores, donant- te la mà i fent-he petons, molts petons i et cantava a cau d'orella les cançons que em cantaves quan jo era petita.
Un dia, vas decidir tancar els ulls, per no tornar-los a obrir mai més, vaig poder sentir el teu ultim respir i com t'anaves apagant, et vaig fer un petó al front i només et vaig poder dir, DORM PRINCESA.
I finalment vas marxar, era la teva hora, i marxaves al costat de l'avi i ser que et feliç i com no... Els meus fills, saben que ara hi ha dues estrelles al cel vigilant-nos
TESTIMO
|
Contactes
Registra´t
