| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Persi
|
|
| |
L’EDITORIAL DEL NEW YORKER
 dissabte 1/juliol/2017 - 06:14  1012  4
La història ja la sabeu: el New Yorker que publicar una editorial en la que deia que la millor opció per l’unionisme espanyol era respectar el dret a decidir dels catalans i, des de la democràcia, apostar fortament pel no a l’independència. Justament el mateix que va fer Cameron a la Gran Bretanya amb uns resultats més que satisfactoris pels unionistes britànics.
M’ha sorprès molt la reacció destralera de l’unionisme no democràtic espanyol envers aquest article i això per tres raons. La primera és que, a aquestes alçades de la culturalització espanyola, quan se suposa que la majoria d’espanyols parlen més o menys l’anglés, pot colar una traducció dolenta d’un text, fent-li dir el contrari del que diu, és patètic. Simplement patètic perquè o bé el traductor no sap traduir – cosa que no crec – o bé el traductor pensa que els altres no entenem l’anglès, cosa que vol dir que ens menysprea. I perquè es creu amb el dret a enganyar-nos, cosa que moralment mai no és defensable, Maquiavel a banda. Penso, doncs, que els espanyols mereixen més respecte dels mitjans i del govern espanyols. I, de passada, els catalans, que continuem pagant els nostres impostos a Espanya.
La segona de les raons és perquè, en definitiva, l’únic que ve a dir l’editorial del New Yorker és que el govern Espanyol s’equivoca d’estratègia, però que en el fons te raó. Es a dir, que l’estratègia adecuada per tal que els catalans continuem pertanyent al Regne d’Espanya és que ho votem. Jo crec que això, a banda d’una obvietat, hauria d’haver estat aprofitat pels espanyolistes per a posar l’accent en l’unionisme espanyol que predica el New Yorker. Però ells, incomprensiblement, prefereixen posar l’accent en la justificació de la seva actitud antidemocràtica, cosa que no genera simpaties ni a nivell català, ni, com s’està veient, a nivell internacional (on, segons Margallo, es juga la nostra independència ).
La tercera raó és perquè el que diu el New Yorker sobre la necessitat de votar l’autodeterminació de Catalunya és tant de calaix, que el govern i els unionistes espanyols es queden sense arguments. Perquè una cosa es contestar-nos a nosaltres que apliquen la llei – volen dir que ens imposen la seva llei – i que quedin satisfets davant la seva claca, però una cosa molt diferent és que les seves vergonyes antidemocràtiques siguin a un aparador internacional i quedin en evidència davant el món, que és el que els hi està passant.
Ara bé, davant de l’editorial del New Yorker jo seria cautelós i mai de la vida no pensaria que ja ho tenim tot al sac i ben lligat. No. El New Yorker és un diari molt important, d’un gran ressò internacional però no és més que un mitjà de comunicació. N’hi ha d’altres de països importants que ens donen suport. I n’hi haurà més. Val més tenir-los a favor que en contra, però al final que els catalans siguem capaços d’exercir el nostre dret a decidir dependrà bàsicament de nosaltres. Ningú no ens farà la nostra feina. Ningú no correrà els riscos que hem de córrer nosaltres. Si no tenim la valentia i l’audàcia suficient no ho aconseguirem. I això per a mi vol dir utilitzar tots els mitjans no violents per aconseguir que es voti. Ser capaços de parar el país si no se’ns deixa votar. Perquè si no som capaços de sacrificar-nos, Espanya utilitzarà tot el seu poder en contra nostra i la comunitat internacional s’arronsarà d’espatlles.
En definitiva, l’editorial del New Yorker és un senyal de que anem bé a nivell internacional. Que Raúl Romeva, el govern català i totes les entitats que treballen en l’àmbit internacional del procés estan fent una feina esplèndida i gens fàcil. Però la principal feina s’ha de fer a nivell nacional. I això no ho hauríem de perdre mai de vista.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Persi |
M'he equivocat en el nom del diari:
Saturday, July 1st 2017, 3:24 PM
Poso aquí l'original anglès per a que vosaltres mateixos en treieu les vostres pròpies conclusions:
Catalonia’s Challenge to Spain
By THE EDITORIAL BOARDJUNE 23, 2017
Continue reading the main storyShare This Page
Share
Tweet
Email
More
Save
Photo
People take part in a rally in support of a referendum on Catalan independence in Barcelona, Spain. Credit Donat SorokinTASS, via Getty Images
Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support.
A new round in a long game of chicken began earlier this month, after Catalonia’s president, Carles Puigdemont, announced an independence referendum on Oct. 1. Spain’s culture, sport and education minister, Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.”
After Catalonia’s government staged a nonbinding independence vote in 2014, Spain charged the autonomous region’s leader at the time, Artur Mas, with the crimes of disobedience and breach of trust. In March, a court fined Mr. Mas the equivalent of $39,000 and banned him from holding public office for two years. The trial only succeeded in galvanizing Catalan separatists, as hundreds of thousands took to the streets in September to demand that their politicians push ahead on independence.
Newsletter Sign UpContinue reading the main story
Sign Up for the Opinion Today Newsletter
Every weekday, get thought-provoking commentary from Op-Ed columnists, the Times editorial board and contributing writers from around the world.
Enter your email address
Sign Up
You agree to receive occasional updates and special offers for The New York Times's products and services.
SEE SAMPLE PRIVACY POLICY OPT OUT OR CONTACT US ANYTIME
But while independence was approved in the 2014 ballot measure, less than half the electorate took part, and many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union.
Continue reading the main story
ADVERTISEMENT
Continue reading the main story
Spain might suppress secessionist impulses more successfully by putting its own house in order. Political gridlock and two inconclusive elections left Spain effectively without a national government for 10 months last year, and while the government, reeling from a corruption scandal, survived a no-confidence vote last week, the effort showed that political divisions continue to roil Spain.
A more capable central government could head off independence fervor by giving the region a better economic return. Catalonia contributes nearly a fifth of Spain’s gross domestic product, yet the region receives just 9.5 percent of Spain’s national budget. Negotiating in good faith with Catalan leaders to find a political solution, rather than relying on the judiciary’s restrictive interpretation of the Constitution to punish Catalan efforts for greater autonomy, would also help.
The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
