| |
9. Pessonada
 dimecres 30/juliol/2008 - 10:06  532  2
Llavors per anar a Pessonada
hi havia 7 hores de carretera.
L'Alsina Graells en trigava 9
i em deixava a La Pobla de Segur
on m'esperaven els cosins del meu pare.
Pessónada és el rovell d'ou
de la meva infantesa,
és aquell poble semblant al d'Asterix
ple de mules, rucs, vaques i cavalls,
ple de cabanes petites i fonts
i on el cel i les aigues del llac es convonien
sota la corona de la serra de brasses
i la muntanya de Sant Corneli.
Què no hi feia aquell vailet barcelonÃ
corrent pels quatre carrers mal comptats
d'aquell poble que mai no va arribar
als 100 habitants
i que avui
no arriba a la vintena
i on els sostres de les cases
son ensorrats per la pluja
i les plantes i els animals
tornen a dominar els espais que dominaven
abans que els romans
s'hi decidÃssin establir.
Recordo merevellat com colliem
pomes, patates, enciam, cebes,
pastanagues, figues, mores,
recordo els camps d'ordi i blat
i els carros plens de fem
amb que s'havia d'adobar els camps
i les mosques enganxoses
a les que no hi havia manera de fer fugir
i els animals que els meus parents tenien a casa:
gats, gossos, conills, gallines, vaques
i sobre tot dues mules
que transformaven aquell poble pirinenc
en un poble del Far-West.
I recordo els balls de festa major a la Plaça,
qualtre músics que no saviem de solfa,
un cantant o una cantant
que llençaven esgarips al quatre vents
i pagesos que gairebé aixecaben del terra
la seva dona, la seva promesa, sa mare
o la noia que fos
i la feien voleiar i voleiar plens d'entussiase.
I recordo també la primera vegada que una noia,
quan li vaig demanar per ballar, em va dir que no
i jo li vaig tirar una pedra al cap
i després va venir el seu germÃ
a pegar-me.
I recordo els sermons del capellÃ
que feia cantar els fidels en llatÃ
i l'excursió a l'ermita
i els vestits negres de les vÃdues
i les pells arrugades i vermelles
dels que s'havien passat la vida
passant la rella per uns camps
avars, cruels i esquerps.
I recordo els jocs de la quitxalla,
l'amagar-nos en qualsevol casa,
el perseguir-nos entre bancals i bordes,
els berenars de pa amb vi i sucre
i ma amb mantega i sucre exquisits,
que enlloc més no he tastat-
I la déria dels caçadors
per perseguir perdius i
porcs senglars
i conills
i llebres
amb els millors perdiguers
I també recordo els plors
de quan em deien que havia de tornar a Barcelona
i jo no volia marxar de cap manera
perquè ja parlava un català pallarès
i em sentia més pallarès que ningú
i fins i tot pegava patades i cops de puny
per romandre a un lloc que es confonia amb mi.
I recordo el vol dels voltors dalt de les muntanyes
i la relÃquia que passava de casa en casa per la festa major
i el ruc que va caure i es fa ofegar a un pou
allà a la Font de les Anguiles.
Dubto que existeixi el ParadÃs
però si existeix ha de tenir els teus pits
i el paisatge de Pessonada
|
Contactes
Registra´t
