| |
27 D'OCTUBRE DEL 2017: PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA O VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!
 dissabte 28/octubre/2017 - 04:34  925  2
Després de fer les coses que havia de fer per la tarda, en tornar a casa, me n’assabento que el president Puigdemont, finalment, ha decidit no convocar eleccions i, per tant, que continua quedant oberta la via per tal que el Parlament de Catalunya proclami la independència. El motiu és que els senadors del PP i C’s – no així els socialistes – han decidit continuar la tramitació de l’interpretació que ells fan de l’article 155 CE malgrat que el president Puigdemont convoqui eleccions. En aquest marc en que l’adversari no està disposat a cap mena d’entesa, no té cap sentit estratègic, ni moral recular, ans tot el contrari. L’única opció contra la barbàrie espanyola és la independència.
El dia 27 pel matí vaig estar molt atrafegat entre unes coses i unes altres. Una cosa que em crida l’atenció és que es vegi tanta gent de totes les edats manifestant-se a totes hores. No ho critico, ans tot el contrari. Entenc que vivim uns moments excepcionals. Potser els moments més excepcionals de la història de Catalunya d’ençà de la mort de Martí l’Humà, que va suposar que els reis castalans fossin d’una dinastia castellana, cosa que va preparar primer la confederació espanyola i després l’anexió de Catalunya a espanya. Però teòricament tota aquesta gent – menys els jubilats i els aturats – tenen feina. I els estudiants tenen classe. Sigui com sigui, el que és evident és que la gent s’ho munta per ser a totes les manifestacions que van reproduint-se fins a l’infinit. Suposo que o bé algú els substitueix o bé després recuperaran d’una manera o altra la seva productivitat. O no.
Pels volts de les 13 hores he quedat amb la meva filla gran al Parlament. Ho tenim bé perquè estudia el doble grau de Dret i Econòmiques a la Pompeu Fabra i, per tant, tenim el Parlament a tocar. No s’ha saltat cap classe. Es veu que ella i la presidenta Forcadell es van posar d’acord per tal que això fos així. Seny, treball i llibertat, manllevant el títol d’un llibre de Gaziel sobre Suïssa, així volem que sigui Catalunya.
La veritat és que jo tinc gana i que la sessió del Parlament no ha començat, així que, després de que la meva filla decideixi presentar-me un munt de les seves companyes – ser advocat fa que generis un cert respecte entre els estudiants de Dret, encara que vagis vestit sense toga i sense corbata – anem a dinar al restaurant de per allà on ella em diu que es dina millor. La veritat és que el dinar és mediocre. També és barat. Una cosa va per l’altra. La conversa amb la pubilla és molt agradable. La paternitat te uns moments sublims, místics que no poden ser descrits amb paraules. Hauríem d’anar a parar a la música més acaronadora de Schumann o Chopin posem per cas. Són moments en que te n’oblides de les enrabiades wagnerianes i de les factures que se’t claven com banderilles tant si vols com si no vols. La sensació metafísica de transcendència, enllà i ençà que qualsevol religió es fa avinent. Tenir fills és una benedicció divina, més enllà de que Déu existeixi o no.
Després d’això anem al Parlament. La pubilla vol que em posi una estelada a l’esquena com si fos un Superman barretinaire i me la poso, tot i que jo sóc un individu de poques banderes. Per les filles i la senyora el que convingui. I per la pàtria, que jo crec que és tant filla com mare, igual. Allà seguim el ple del Parlament en una pantalla gegant. Tots els grups són absolutament previsibles en els seus discursos i en les seves estratègies. Però no tots tenen la mateixa categoria moral. N’hi ha uns que estan a favor de la llibertat i n’hi ha d’altres que estan en contra. N’hi ha uns que estan a favor dels oprimits i n’hi ha d’altres que estan en contra. Avui les coses s’esdevenen com Déu hauria de manar més sovint i guanyen els bons. Neix la República Catalana. L’embaràs ha durat segles però finalment ha nascut. L’hem fet néixer amb la lluita i el patriotisme de moltíssimes generacions que s’han hagut d’enfrontar a totes les bestialitats d’un estat opressor i indigne.
Quan arribo a casa la meva dona – que estava treballant – està tant contenta que literalment balla i crida com si haguès perdut el senderi. Es curiós com som els humans de diversos. Jo m’he emocionat i he plorat una miqueta i ella, en canvi, ha tingut una reacció d’una alegria desbordant molt semblant a la de la meva filla. Fem un sopar esplèndid i celebrem el naixement de la nostra república amb cava i després passa el que havia de passar. La republiqueta ens mira dolça, interrogativa i amorosament com miren els seus pares els nounats.
|
Contactes
Registra´t
