| |
Capitol 1 Continuació.
 dimecres 31/octubre/2007 - 04:28  444  1
M’envaí una trèmula bromera de boira i d’enyor que s’escolava paulatina a l’ambient.
Havia perdut la temporalitat.
Passejo per la plaça Catalunya confós, estrany, em sento lleuger, tinc molt mal de cap.
Una nena d’ulls d’aigua em mira curiosa, i jo li trec la llengua ella em somriu i de sobte em mira compassiva.
No se perquè puc travessar la plaça Catalunya d’entre mig del trànsit i no sento res.
Agafo el TMB, però de sobte el túnel es fa inacabable la foscor més profunda fa acte de presència i torno a marxar, torno als orígens d’aquesta historia,
A la veritat.
De primer vaig pensar que era a ses illes perque m’envoltaven unes casetes blanques, enfarinades, sota un sol implacable i de fons sentí cants, cants Corànics que congregaven als musulmans a la pregaria matutina.
Enyoro la mà de la Magda càlida, y els seus ulls de coneixença, enyoro la seva protecció, y com m’acarona la cara, muda, plena de saviesa esperant que m’alliberi d’aquest inexplicable patiment.
He canviat de dimensió, la nena em segueix torna a aparèixer al davant amb els seus rínxols rossos, em somriu i em dona la mà.
-Sé el teu secret:
has de viure aquesta evolució en el temps, hi ha molta gent que necessita la teva presència, la meva missió es guiar-te d’entre les vides dels vius,
per protegir l’equilibri-. La seva veu era distorsionada no semblava una veu humana però em va acaronar la cara, muda plena de saviesa. Y va tornar a desaparèixer.
En un racó hi havia un jaç d’un indigent que fumejava, de sobte sentí una olor molt forta a cremat y uns plors madurs, ofegats d’entre la foscor del túnel del metro.
Tot d’un plegat, sóc al mig d’una tormenta de sorra. les dunes ballen una dança descompassada y lluny puc veure un fanal que pendul.la il·luminant una tenda amb sostre de pell de camell.
|
Contactes
Registra´t
