| |
Un 14 de febrer diferent
 dimecres 13/agost/2008 - 01:41  466  2
El 14 de febrer d'enguany va ser molt especial. Era dijous. Res feia sospitar que seria un dels dies més feliçós dels passats a Anglaterra i potser també de la meva vida. El meu cap em va demanar que anés a veure un client a Mortenhampstead, endins del comtat de Devon. Em va donar les següents indicacions: “En Denis t'esperarà a les 9 del matí, li agrada xerrar, explica-li la teva vida, li agrada conèixer els petits detalls, anècdotes i coses curioses. Parla-li de tu. La contrada és preciosa, t’ensenyarà la finca, passa-t’ho bé.”
En Denis és un pagès que cuida hectàeees de terres, una vintena de cavalls, una casa i la seva dona que no està gaire bé de salut. El conductor de l'autobús parà expressament a l’entrada del camí cap a la finca i em va indicar com havia d’acabar d’arribar-hi. Un cop davant la casa una noia polonesa em va fer passar. En Denis és un home d’una cinquantena d'anys, cabell blanc abundant, s’assembla al prícep Carles. Em saludà cordialíssim, i va demanar a la noia i a mi si volíem prendre res. Ell mateix preparà els cafès mentre intercalava preguntes i riures, "Dagmara, has de saber que aquest xicot és català, però no sé que hi fa a Anglaterra, haha, diu que aprèn anglès i que te ganes de viatjar", es petava de riure ell sol.
M’ensenyà les quadres dels cavalls, va donar una volta per tota la finca, caminàrem ben bé una hora. De lluny arribaa una noia que muntava a cavall, és la seva filla que estudia audiovisuals a Edinburg i que estava de vacances un cop acabats els exàmens quatrimestrals. Es diu Hayley. Baixà del cavall atlèticament, es traié els guants, em saludà donant-me la mà i amb aquells somriures que només els anglesos saben fer.
Encabat tornàrem a la casa, entràrm a un despatx on hi ha un retrat de la reina Victòria, objectes superflus, un escut d’armes del comtat de Devon i fotografies antigues. Em donà un sobre amb els documents que havia anat a buscar. Em preguntà com tornava a Exeter. -Agafaré l’autobús. -No way. em diu. Treu el mòbil i truca la taxista local.
Vaig passar un gran dia, amb la nostàlgia de la vida que mai viuré: cuidar la finca, pertànyer a una civilització vertical, segura, consistent, que lliga el present amb el passat i el futur. La companyia d’una noia de cabells rossos i llisos que al matí surt a muntar a cavall. Un pub on anar a fer una cervesa a la tarda. Un retrat de la reina Victòria, una llar de foc encesa, ser súbdit de l’imperi que, en comptes de demanar permís, ha de demanar perdó dos-cents anys després. En Denis és la continuïtat. aquesta seguretat tan britànica es sustenta en una llibertat guanyada i pagada. I en molts morts pel camí.
Va ser un amor impossible. Mai viuré en un castell rodejat de natura i cavalls, amb l'únic preocupació de viure.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
