| |
...
 divendres 5/setembre/2008 - 11:28  1187  8
Caminava embotida en el meu abric, amb el coll invisible, ocult entre les voltes de la bufanda, les mans a les butxaques. Contemplava un paisatge gris: vies de tren, camps, fabriques abandonades. L'avi anava al meu costat, amb una jaqueta de tweed, una lleugera bufanda, barret i guants. Les mans a l'esquena, crec que era incapaç de desfer-se d'aquest aire anys quaranta de la seva joventut.
Em va mirar de reüll, mentre caminàvem, i al cap d'una estona va preguntar:
--Què penses, nena?
-- En res... en tot.
--I en concret?
--En l'empatia, o millor dit, en la falta d'ella.
--Li dónes molt voltes a un món que ja per si només s'encarrega de girar constantment.
--És dolent pensar?
--No, jo no he dit tal cosa. Però aquesta classe de reflexions --per dir-les d'alguna manera--, només condueixen a habitacions buides, sense porta de sortida.
--Potser pensar sobre elles s'obren portes, avi.
--No el crec, filla. La condició humana és idèntica des que tenim memòria.
--Aixó és molt negatiu! No hem avançat en res?
--No ho sé, tu m'ho estàs preguntant, no afirmant...Tens dubtes?
--Contestem una pregunta amb l'altra...
--Potser siguin les úniques respostes honestes que es puguin trobar, aquelles que són una interrogació, petita.
--No sóc capaç de sentir amor per l'ésser humà, avi, però tampoc indiferència. Només allotjo sentiments negatius, i sé que aquests em reboten a la cara.
Ens parem, i ell va mirar a l'horitzó ennuvolat, plomís, carregat amb una promesa de pluja per al capvespre. Va moure negativament el cap a un costat i a un altre, i va clavar la punta del seu paraigua a la terra fent un petit forat.
--Per què necessites respostes, filla?
--Tu pots viure sense elles, avi?
--Jo només visc amb preguntes. Em facilita més la vida.
Vaig callar, vaig entendre el que deia, però era desolador per a mi.
--Sempre has volgut que els esdeveniments tinguin sentit, però independentment que el tinguin o no, esperar-lo és poc intel·ligent.
Vaig assentir, amb el cap baix, i vaig esbossar un somriure carregat de llàgrimes.
--No m'agraden les llàgrimes, ens fan febles, petita.
--Massa duresa és fragilitat, avi.
--Ningú no et demana que estimis al ser humà, ni que moris per ell, només que no fotis els que viuen en el teu costat. Amb això n'hi hauria prou per arreglar aquest món.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
