| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
Pet(it)ons
 diumenge 7/setembre/2008 - 06:39  536  6
Em vaig amagar sota el meu penya-segat de Cadaqués, per tornar-me invisible, un diumenge que lluïa el seu vestit vermell amb orgull. Em vaig amagar i vaig llepar les meves dues ales com ho faria qualsevol gat. Amp petits petons aspres. Amb suavitat i fúria a parts iguals.
Vaig inclinar el meu cap cap al costat de sempre i, amb la cua de l'ull, vaig poder veure les meves dues ales malparades. El meu plomall completament despentinat. Macadures als colzes. I els genolls amb les mateixes rascades que als meus trenta i molts encara no han cicatritzat. (NdR: En efecte, vet aquí l'única forma de reconèixer un nen. No serveix de res el seu DNI, n'hi ha prou amb veure si els seus genolls continuen sagnant a causa dels seus jocs).
Vaig enredar, entre els dits dels meus peus, dues de les onades més juganeres que envoltaven els meus turmells. Em vaig deixar arrossegar per elles fins a perdre'm en el meu remor d'altamar. Allà, al mig del no res, em vaig estirar sobre les meves dues ales i tot va començar. D'una ferma tisorada es va obrir el meu teló dels somnis.
Vaig agafar amb les meves dues mans el seu rostre i vaig enfonsar la meva llengua a la seva boca. I vaig recórrer amb el dors de la meva mà la seva esquena banyada en suor. I vaig amagar el meu sexe entre les seves cames sense deixar d'acariciar ni un segon la seva llengua. I em vaig deixar gronxar per l'onatge de les seves carícies. Em vaig submergir entre mars en calma i tsunamis de sucre.
I vaig obrir els ulls per clavar a les meves pupil·les les seves estrelles. I els vaig tancar per clavar els meus gemecs a la seva boca. I han passat quatre nits i continuo buscant entre les onades la seva boca. I han passat quatre nits i segueixo ancorat el fons del mar.
Avui surto del nostre mar amb les meves ales xopes en sal. Avui busco, sota les estrelles, el cel que vaig tenir aquella nit sota el mantell de la seva pell. Avui pentino les meves ales de nou i pujo l'escalinata de pedra que em condueix directe al meu penya-segat de Cadaqués. Recorro amb els ulls tancats aquest camí entre roselles que no necessito veure per arribar al final. L'he recorregut mil vegades. I, segur, el tornaré a recórrer...
Avui, quan s'assequin les meves ales... Avui... Avui tornaré a respirar...
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
