| |
...
 dimecres 10/setembre/2008 - 02:05  1170  3
--Avi, vols un cafè?
--Uhm, sí, si us plau. Com estàs avui?
Em vaig girar i li vaig fer un somriure.
--Molt bé.
Em va mirar amb un somriure burleta, i ens vam posar a riure. Li vaig donar l'esquena i em vaig concentrar en la cafetera.
--T'estimo molt, avi.
-Però tu saps que no existeixo, veritat, filla?
El temps es va quedar en suspens, l'alè contingut. No em vaig girar, vaig continuar mirant fixament com el cafè queia lentament.
--Jo, tampoc avi. No sóc real.
--Bé, som dues quimeres.
--Si em giro estaràs allà assegut?
Vaig sentir una rialla profunda.
--Tu prova...
Vaig tornar amb un somriure als llavis, i allà estava assegut a la butaca, amb la seva pipa a la boca.
--Avui em sento bé, avi.
--I saps perquè?
--No, i això és el sorprenent de l'assumpte. No tinc cap motiu, però el meu cos i la meva ànima s'han posat a caminar junts.
--Me n'alegro per tu, petita. Creus que em continuaràs necessitant?
--No ho sé. El temps ho dirà, no creus? Suposo que sí.
Ens mirem als ulls i ens posem a riure, fent malabars per no tirar els nostres cafés.
--Saps ja cap a on vas?
--Uhm, no, sens dubte que no. Però sé on no vull anar.
--Quant creus que et durarà aquest estat?
--M'importa un rave això!
--Ajá.
--Avi...
--Manaaaa'm!
--Ahir em vaig estar imaginant en una d'aquesta reunions en les quals entres i dius "Hola a tots, sóc jo, i sóc idiota"
--Ah, crec que sé de què em parles. Després van tots i contesten a cor: Hola!
--Sí, això és.
--Molt "yankee".
--Hi has estat mai, avi?
Aquí la mirada no era lenta. La mirada era altiva. Sense moure ni un múscul del cos, amb tan sols els seus ulls.
--No fotis, nena!
--Bé, és igual. Continuo explican-te.
--Sí, filla, desfoga't. Falta et fa.
Ni em vaig immutar, no és que no volgués alterar-me, és que no vaig poder. Crec que això el va espantar.
--Com anava dient-te... M'imaginava en un d'aquests exercicis en els quals tots t'envolten i tu et tires d'esquenes amb els ulls tancats.
--I la gent es tira?
--Crec que sí. Es tracta precisament d'això.
--De què?
--De confiar, avi, de confiar.
--Uhm...no és el meu estil.
--Confiar o tirar-te d'esquena?
--Tirar-me d'esquena. Ja saps per allò de les cervicals i tot això. És necessari confiar , encara que perdis, ganes... És més vergonyós desconfiar dels amics que ser enganyat per ells.
--De qui és això?
--Francois de la Rochefoucauld, petita.
--En fí, no sé que dir-te.
--Millor no diguis rés.
--El silenci és el partit més segur per a qui desconfia de si mateix.
--De qui és això, nena?
--Francois de la Rochefoucauld, avi.
--Un whisky?
--No gràcies.
--Tu no ets tu!!!
--Potser no. Però has de confiar...
|
| |
mrcs72 |
Mmmmm
Wednesday, September 10th 2008, 5:19 PM
Genial.
Seguiré l´odre de la conversa (mes o menys).
- és un bon punt de partida aquest avi tant sabi (existeixi o no) i poder tenir amb ell aquestes converses tant interessants.
- Dir t´estimo és important, no cal abusar, ja que més val demostrar amb fets, però son paraules màgiques per qui les escolta.
- Quan el teu cos camina amb la teva ànima, es vom quan juntes les mans amb els dits entrellaçats, és una unió perfecta i tant sòlida que pots superar quansevol cosa.
- Sempre ens cal algú on recolzar els nostres dubtes, les nostes idees i els nostres sentiments. La vida en solitari és una llàstima. A les persones ens cal compartir.
- Cert, per saber on vas abans has de saber on no vols anar, d´aquesta manera el teu camí et guia per si sol. És molt bo el que has escrit.
- Jejeje. No soc massa bo per aquests tipus de reunions, m´estimo més parlar amb la gent cara a cara o llegir el que diuen i pensen.
- No és bo perdre la confiança en la gent. Penso que això ens fa pensar que la majoria de persones que trobem es bona. I penso que perdre la confiança enb els demés és perdre la fe fins hi tot en un mateix.
I per acabar, El Silenci.
- Del silenci podria dir moltes coses. Per això penso (amb modèstia clar) que en Francois de la Rochefoucauld, té raó, però es queda curt.
Au deu. Aqui acabo.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
