| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de mrcs72
|
|
| |
Quan era petit. 2
 dijous 11/setembre/2008 - 07:02  1488  9
Quan era petit vivia en una casa amb un matrimoni que eren els meus pares, amb una nena que era ma germana i amb un gos que era el meu gos. La postal perfecta, una d’aquestes postals que rebs quan algú marxa de vacances i t’explica que bé s’ho està passant i la gent quan la veu diu - Oooooh que maco. Ja m’agradaria a mi.
Doncs potser si o potser no, ja que no tot és el que sembla.
Que és pot pensar quan un adult diu aquesta frase amb la que he començat el bloc? " Quan era petit vivia en una casa amb un matrimoni que eren els meus pares......" Crec que està bastant clar. I no parlo només dels meus pares, parlo de moltes parelles que cometen l’error d’ajuntar les seves vides quan només estan enamorades i res més. L’enamorament és molt maco, però és més important l’amor, la compenetració, el fer servir part del temps en coneixer una persona: Com viu, com pensa, com parla, com estima.
Coses bàsiques per poder compartir la vida amb algú i això no és perdre el temps, és aprofitar-lo, ja que un cop junts amb aquest persona pots tenir tota una vida per davant.
Les postals són només per que la gent les miri, però el més important és el que la parella escriu al darrera: Familia, fills, alegries, penes, ....
I tot el que facin afectarà a les paraules que hi escriguin.
Cal escoltar, cal dir la veritat, cal explicar, i sobretot no cal tenir cap por de la nostra vida per coneixer algú ni de la nostra propia historia, ja que això ens permetra tenir una postal amb una gra nvida al darrera.
Au deu.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
misselvis |
hola
Friday, September 12th 2008, 1:36 PM
si, tens rao, l'amor ben entes es el que volem tots, abans la gent es casava perque era el que tocava,ara que ja no es una obligacio,se segueix fent malament,,pero segueixo pensant que es perque la gent tenim panic a acabar sols,ves a saber quants dels que diem -no jo abans d'estar mal acompanyat estare sol-acabarem amb algu que no sera que ens faci fastic pero tampoc sera el company que buscavem,hi ha por,perque estar sol es molt fotut,a veure si tenim sort!!
|
|
quim |
Tiu...
Friday, September 12th 2008, 5:08 AM
Tens raó... hi ha gent que creu més amb una postal que amb la realitat..., són ven lliures de fer-ho.
La mística ho descriu molt be... jo ho recordo fa anys era com diu la mística... ara si no sabem cuidar, no ens cuiden cada dia, dia rere dia... comencen a créixer males herbes... en mig de les flors precioses... desvagades per les flors continues mirant el gardí... però un dia gris, llarg, fosc... les herbes, tapen les flors... has de deixar el gardí... per salvar les flors d’una vida trista, gris...
ESPERO QUE AMB MI, SIGUI AIXÍ!!!!!!!!
|
|
bugy |
l´amor un regal de la vida
Friday, September 12th 2008, 4:17 AM
No sé si em sabré explicar vaig a probar-ho.
Si, t´agrada saber com penso, com veig el món.
Si,em mires als ulls i em somrius.
Si, pots ballar amb alegria el mateix ball.
Caminar amb mi mirant endavant sense por.
Si pots mirar una posta de sol en silènci i ser feliç sabent que jo estic al teu costat.
Si pots abraçar els meus defectes, perque són els meus.
Si perds el teu temps descobrint el que sóc, em sentiré afortunada,donaré gràcies al cel per aquest regal.Per mi el més valuós de tots ja que gràcies això em sentiré millor persona.
Doncs això l´amor de veritat em millora com èsser humà,em fa creixer,
em fa sentir content de viure, tot i les dificultats que es tornen petites amb tu al meu costat.
MOLT D´AMOR PER A TOTS.
|
|
Galzeran |
Compartir
Friday, September 12th 2008, 3:06 AM
Tens raó: l'enamorament és un "subidon" de neurotransmissors acompanyat d'ormones que ens ceguen. És, com em va dir fa anys un psiquiatra, l'estat mental més allunyat de la realitat de tots els possibles. Com molt bé dius, el que fa perdurar una parella és un projecte de vida compartida, és el que li dona sentit. Quelcom que no vol dir que cadascun no pugui tenir, també, un món personal. Aquí està el secret: caminar plegats respectant l'un l'espai de l'altre, amb lleialtat i, sobre tot, amb tot l'amor del món.
|
|
Mistica |
...
Thursday, September 11th 2008, 8:22 PM
Hi estic totalment d'acord, mrcs...
I aqui et deixo un fragment. I no precissament del meu avi... o potser sí, perquè ell també em va ensenyar a estimar!
No parlo de les papallones a l'estómac.
No parlo del somriures involuntaris als llavis.
No parlo de trobar música en les paraules.
Tampoc no parlo del sexe. Addicció, perduda de consciència, orgasmes
com a agents desencadenants d'amnèsia.
Per sentir sempre aquestes papallones, cal anar de flor en flor.
El sexe es gaudeix a qualsevol part de l'Univers.
Però l'amor... Si hagués de substituir-lo per una altra paraula diria:
complicitat.
Mai trobo la funda de les ulleres. Tu --en silenci-- la busques i me la dónes.
Portem junts el menjar a la taula. Tu portes el meu menjar i coberts. Jo els teus.
Al final del dia, ens asseiem amb un whisky a la mà.
Pujo les cames una estona i m'acaricies.
Poses el cap a la meva falda --una altra estona-- i t'acaricio.
Ens ajaiem. Durant uns minuts recolzo el meu cap al teu pit i parlem.
Després em giro, trobo la meva posició. Tu esperes que m'acomodi. Llavors t'acobles a mi, m'abraces per dormir.
Segueix, m'agrada com escrius!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
