| |
Santes Creus IV
 dissabte 20/setembre/2008 - 06:34  535  3
8. La vida monacal
En una altra època em sembla que jo haguès estat un bon monjo. De fet, ja fa molts anys una tieta meva insistia en que em fes capellà dient-me que, al final, el sexe i la dona cansen i, en canvi, Déu no cansa mai. Però, és clar, això la tieta ho deia en una edat inadeqüada: en aquella edat en que les hormones bullen i Déu és quelcom abstracte i intangible. Com es podia comparar Déu amb l’Isabel, la Montserat, l’Araceli, la Sandra o les Mòniques, no fem bromes!
I, fet i fet, jo crec que aquest és un dels problemes de la crisi del monaquisme i de les vocacions actuals: te una base contrària a la naturalesa humana. El catolicisme vol obviar que som animals i, com més lliures som, més animals som i així li va al catolicisme. Vull dir, no se m’entengui malament, que predicar la castedat és predicar contra natura i, finalment, predicar contra Déu i un sacrilegi. Déu no vol que siguem castos perquè si no no hauria inventat el sexe i, per tant, el que es cast o es verge peca de castedat i de sobèrbia....
Tampoc no entenc que una institució tant important com l’església que s’ha saltat a la brava i sense fer compliments el vot de la pobresa – a Jesús li caurien els testicles a terra si anès al Vaticà, a Santa Maria del Mar o a Santes Creus -, no hagi fet el mateix amb quelcom molt més necessari com és l’obligació humana de gaudir del sexe i procrear.
I no ho entenc perquè els monjos han estat, també, creadors de beuratges i menges exquisides. Han aparcat l’imbecilitat de Sant Pau –que és el culpable del 90% dels nostres mals- i han disfrutat a taula tant com han pogut. Només cal pensar on es fan els millors vins, les millors cerveses, els millors pastissos. Jo reclamo de l’església aquesta intel.ligència per a que l’home gaudeixi de la vida i que abandoni d’una punyetera vegada l’amargor de Pau de Tars. Que segueixi a Jesús, que gaudia de la companyia de les dones i els bons àpats –penseu en Maria Magdalena o les noces de Canann- o en l’intel.ligentíssim Sant Tomàs d’Aquino que va escriure allò de “Primer menjar, desprès filosofar...”, que podria ser ampliat d’una manera claríssima. .
Va haver-hi llocs i moments –com a Sant Joan de les Abadeses o a la Roma dels Borja- en que semblava que l’església recuperia aquest camí de lloar Déu gaudint dels plaers que ens posa a l’abast. Però la Reforma i la Contra-reforma van ser letals en aquest sentit perquè , en general,. hom disfruta més de la vida als països catòlics que no pas als protestants. Calví i Luter són dos personatges d’una amargor fèlica que recorda Pau i l’inquisició. Després de la segona guerra mundial, amb el Concili Vaticà II i Joan XXIII , semblava que l’església tornaria a mirar d’una manera més simpàtica amb món. En aquestes l’arribada de l’Opus Dei al Papat ha estat una autèntica desgràcia. Per aquests fanàtics amargats tot és pecat? Com se’ls hi podria fer entendre que la seva tasca consisteix en intentar ser lúcids i ajudar a que tothom disfruti de la vida i no en posar pals a les rodes i escupir una amargor pestilent en forma de dogmes subnormals?
El llibre del senyor Fort i Cogul explica que la vida monacal a Santescreus fou molt austera. Que els monjos resaven vuit vegades cada dia –la primera a les quatre del matí i la darrera a les 12 de la nit- i que treballaven de valent. Feien realitat allò de “L’ora et labora”. El treball podia ser intel.lectual copiant codexs o manual fent de pagès, ramader, cuiner, vinater etc.... Per a xerrar entre ells tenien una estoneta curtíssima en una mena de passadís molt petit amb de pedra en el que feia molt fred (parlar gairebé era pecat). Mentre menjaven sentien com un monjo els hi llegia les escriptures. Si algún monjo es va saltar les normes i va disfrutar amb alguna mossa o amb algún altre monjo o el que sigui, el senyor Fort no ens en diu res. .Però algun n’hi devia haver, no?
Sí, penso que en una altra època haguès estat un bon monjo. Fa uns quants anys vaig anar a Sant Martí del Canigó i vaig veure que hi convivien monjos i monges i vaig pensar: aquest és el camí. Homes i dones fent del gaudi la seva pregària. Homes i dones vivint de renda en mig d’un paisatge espectacular. Homes i dones dedicant les hores lliures a llegir, escriure, escoltar música o xatejar. Ja em direu si el paradís no és això....
Finalment, penso que aquesta tírria que té el catolicisme i el cristianisme en general a la dona també és culpa de Pau, que crec que debia ser impotent o molt lleig o gens interessant per a les senyores. Aquesta mania ha fet que a la Bíblia la dona sempre sigui tractada amb menyspreu i que durant molts segles se l’hagi considerat un ésser diabòlic. . Només cal veure el maltractament que fa el nou testament – els llibres de l’infinita bondat- a Maria i Maria Magdalena. Estic segur que darrera hi ha Pau i darrera de Pau tots els homes incapaços d’estimar – i/o de ser estimats- i d’admirar les dones. Aquesta aversió que encara es perpetua ara, és el més capital de tots els pecats. Una escupinada a la cara del creador que va decidir que després d’ell, les dones fossin les úniques persones capaces de crear. Ignorant la seva intel.ligència i la seva sensibilitat la societat en general ha cotmès un dels errors més imbècils i monstruosos de la seva història. Jo crec que l’origen d’aquesta actitud és el complexe d’inferioritat masculina davant unes persones més perfectes que nosaltres. .
|
| |
Clidice |
caram Persi!
Saturday, September 20th 2008, 6:57 AM
encara vindran del Casal de la Dona a fer-te un monument!: "a l'apologeta del feminisme, de la Bíblia ençà", t'erigiran una estàtua, amb toga romana, sandàlies, llorers al cap, una mà enlaire, mirant a la llunyania i a l'altra la maleta del portàtil :P com si ho veiés!
Podrien posar-la al costat de'n Pitarra, així estaries a les Rambles :)
Més raó que un sant tens! si més no, més raó que Sant Pau :)
|
 |
|
Contactes
Registra´t
