| |
un altre dia més
 diumenge 21/setembre/2008 - 08:43  1266  2
M’ho havia dit a mi mateix no sé quantes vegades: -no tornaré mai més a escriure ni un sol mot per tu ni per res!-. Però de sobte, em sent dèbil i covard, i necessite enyorar-te, i recórrer de bell nou els antics i polsegosos camins de la memòria.
M’atanse a la finestra i veig aixecar-se muntanyes immenses fins a frec del cel, i rius que davallen remorosos i rabents, com si tinguéren molta pressa per trobar la mort en braços de la seua estimada, la mar.
A la cambra dels meus somnis, t’espere encara, després de tants anys per compartir només amb tu els delits i les flairances de l’amor. Però se’m clava als vidres cecs de la meua finestra una lluna de glaç que ja fuig tot seguit pels terrats! I no plore perquè des de xiquet he sentit a dir que els homes no ploren!
De totes maneres, sé que jo no sóc res si em comparava amb l’eternitat de l’Univers, i no crec que aqueix Déu que diuen que tot ho pot i que tot ho ha creat puga enrecordar-se de la meua esquifida existència.
Com és de llarg haver de viure un altre dia més sense tu!
Aturar-me durant hores i hores a la vora-mar i comptar ones d’escumes estavellant-se i esvaïnt-se’m al peus...
" Veles e vents han mos desigs complit,
faent camins dubtosos per la mar" va escriure ja fa segles l’Ausiàs Merch
"io só gelós de vostre escàs voler,
que io morint no meta mi en oblit,
sols est pensar me tol de mon delit,
car, nós vivint no creu se pusca fer"
|
| |
|
Contactes
Registra´t
