| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Hemingway
|
|
| |
La vida és un cabaret
 dimecres 1/octubre/2008 - 06:33  592  6
M'encanta el xat perquè m'agrada parlar amb desconeguts. Perquè crec que el conte de la Ventafocs és cert. Perquè la màgia existeix, perquè sempre hi ha moments que la realitat es fa insuportable i necessitem que aquesta nit sigui la nit de reis. Són instants en que no importa si un és lleig o savi, les diferències d'edats queden difuminades. La vida és un cabaret.
What good is sitting alone in your room?
Come hear the music play.
Life is a Cabaret, old chum,
Come to the Cabaret."
Sempre he cregut en la bondat dels desconeguts. Inventar-se una cara, una professió, fugir de l'infern, i fer que les mentides siguin més veritat que mai. Trobar algú que et faci somniar. Per moments jugar a que no hi ha frontres ni límits.
La va trobar, a una sala mig buida
Buscant un somni, fugint del dolor
Entrant pels ulls, va sentir mil espurnes
aquella història va canviar-li el món
Va perdre-ho tot, la partida i la vida
cada ciutat li esmicolava el cor
Només el far del sud, ell es mira
segueix la flama fins que res no es mou
I empeny el sol, tan bruna, tan forta i prohibida
i es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu
Et donaria amor si puguéssis tornar-me'n
et donaria amor si ens poguéssim mirar
et donaria el món si puguessis parlar-me
ho donaria tot si et pogués estimar
Tantes nits va pagar per tenir-la
Tantes excuses per anar tot sól
Però cada cop amb un plor la perdia
la llum s'apaga quan la sort es pon
I el seu record s'estimba en ciutats adormides
I somia fins l'alba el seu far sense vida, trist
Et donaria amor si puguéssis tornar-me'n
et donaria amor si ens poguéssim mirar
et donaria el món si puguessis parlar-me
ho donaria tot si et pogués estimar
Tremolant, poc apoc surt del cine
sessió de nit, avui ja és l'ultim dia
s'endu el cartell, arriba a casa i l'espia
l'habitació es transforma en un món nou
I li escriu cent mil cartes, la busca i viatja
i el seu cente s'escapa, perd l'ordre i la casa
I apaga el sol, tan bruna, tan feble i prohibida
i s'enfonsa en les ombres, el seu cos un somriure viu
Et donaria amor si puessis tornar-me'n
et donaria amor si pugués ser veritat
et donaria el món si puguéssis parlar-me
ho donaria tot si et pogués estimat
Et donaria amor
et donaria el món si poguéssis mirar
et donaria amor si vulguessis quedar-te
ho donaria tot si et pogués estimar
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Hemingway |
Sitkaqui
Wednesday, October 1st 2008, 2:30 PM
Upss,m'has fet pensar ara amb el teu comentari! I tens raó, mn'havia deixat el "no" en una frase, hehe. Això passa per escriure massa ràpid.
Ja ho he canviat, ara queda així: "Sempre he cregut en la bondat dels desconeguts. Inventar-se una cara, una professió, fugir de l'infern, i fer que les mentides siguin més veritat que mai. Trobar algú que et faci somniar. Per moments jugar a que no hi ha frontres ni límits. "
Doncs això Stikaqui, crec en la bondat dels desconeguts. Gràcies! :-)
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
