| |
Altafulla i Tamarit
 divendres 10/octubre/2008 - 06:29  774  5
1. Altafulla;
L’estació d’Altafulla és un autèntic desastre. Fet i fet, dir-ne estació ja es dir molt. Diguem que hi para el tren que uneix Barcelona i Tarragona i que hi ha quatre bancs i quatre murs. Els bancs estan fets un desastre i les parets encara més.
Fa temps vaig llegir al diari que Berlusconi va fer aprovar una llei que castigava els pintors de grafitti amb dos anys de presó. Jo hi hagués votat a favor perquè ningú té dret a malmetre els béns, tant si són públics com si són privats. La solució progre de l’Ajuntament de Barcelona, però, és tota una altra: que siguin els comerciants i els professionals establerts als baixos qui siguin els que paguin el 75% de la despesa de la neteja dels graffiti de la ciutat...Que bens posats que els tenen els nostres progres! I que n’arriba de ser de tanoca la nostra classe mitjana que accepta que li donin per la banda continuament....
L’estació d’Altafulla –on no s’hi poden comprar ni bitllets (els has de pagar al revisor) – és un altre insult als catalans, que no mereixem aquestes instal.lacions. I es sorprenent que aquest lamentable estat es trobi en una estació de la costa perquè aquestes, normalment, tenen una pulcritud acceptable contrà riament al que passa amb les estacions de l’interior que fa anys i panys que estan deixades de la ma de RENFE. En aquest sentit l’estació d’Altafulla sembla una estació tÃpica de l’interior més remot de Catalunya...
I això no deixa de ser curiós perquè Altafulla és un poble bellÃssim i un centre turÃstic de primer ordre. Com a vila, amb el castell i l’església vistos des de qualsevol punt, jo la catalogaria com una de les més belles de Catalunya i especialment de la Costa Daurada.
El fet que Altafulla hagi esdevingut una vila turÃstica no ha trencat el seu encÃs medieval perquè ha tingut la sort que la ciutat vella està a 52 metres d’alçà ria i, per tant, tota la mediocritat i riquesa que han suposat la construcció de torres, apartaments, cases aparellades i tota la pesca s’ha esdevingut envers la mar. Es evident que aquestes construccions –de cap mena d’interés artÃstic- han devorat els camps de conreu –que tradicionalment foren importants- i el bosc, que degué tenir una riquesa ecològica notable. Però, si més no, la ciutat medieval no va rebre o va rebre poc i qui no es conforma és perquè no vol. O no?
El castell, vist des de la platja, té una presència imponent. Li passa una mica com a la catedral de Girona. No és que siguin bonics, és que t’assenyalen que allà manen ells, que tota la resta són súbdits. Tot i això, crec que el castell d’Altafulla, que data de l’any 1000, està feta amb més grà cia que la catedral gironina, de la mateixa manera que la panorà mica és molt superior sense comparació a la vila del Camp de Tarragona.
Ens trobem amb els nostres amics de Santa Coloma de Queralt a la platja. D’ençà que aquest estiu ens varem engrescar a fer la part navarresa del camà de Sant Jaume ens ha donat per sortir a caminar els diumenges. Fa pocs dies varem pujar a Sant Magà i avui anirem d’Altafulla fins a Tarragona passant pel Bosc de la Marquesa i diferents cales. Tothom està molt engrescat i content amb la seva motxilla i les seves botes. L’Immaculada, que és qui ha organitzat l’excursió, ens diu que passarem pels darrers llocs verges que hi ha a la costa catalana i que els promotors han mogut cel i terra per a urbanitzar-los. Jo li dic que això devia ser abans de la crisi, que ara segur que no mouen cap dit perquè el mercat immobiliari rigorosament mort. O això sembla. .
Explico a la canalla que Altafulla es famosa, entre d’altres coses, per les seves bruixes. Fet i fet les bruixes estaven, estan i estaran escampades per totes les contrades del paÃs, tot i que no les veiem volar amb una escombra entre les cuixes. El que passa és que les bruixes d’Altafulla són especials perquè en comptes d’organitzar els aquelarres a la muntanya –i mira que en tenen!- els organitzen a la platja. Males llengües diuen que aquesta prà ctica té a veure amb la prà ctica del contraban que fou molt estesa per tota aquesta cosa. Els contrabandistes donaven un tant dels diners que guanyaven o dels béns amb els que especulaven a les bruixes a canvi de que aquestes acollonÃssin civils i curiosos. Per això es diu que, de tots els aquelarres catalans, els d’Altafulla no només són els més mariners sinó els més aberrants...
Quan la canalla comença a fer preguntes de què feien o deixaven de fer les bruixes als aquelarres se’ns complica la vida. Primer, perquè les seves orgies les hem vingut a considerar no aptes per a menors. Segon, perquè a més de cardar, bruixes, bruixots, cabrits i cabrons barrejaven coses fastigoses més difÃcils d’explicar. I tercer, perquè en un moment en que els indis són els bons i els cow boys són els dolents, les bruixes també haurien de tenir una lectura positiva i això va molt més enllà del que nostre liberalisme i tolerà ncia permet. Que una cosa és que les nostres filles respectin les bruixes i una altra cosa que vagi darrera del primer cabró que es trobi en mig de la muntanya....
O sigui que mirem de canviar dissimuladament de tema, baixem a la platja, ens traiem les botes i caminem a la vora de l’aigua. Quin plaer més mozartÃà ser acaronat per l’escuma de les ones! Quin plaer més beethovenià , aquest sol! I, sobretot, quin plaer tant haydnià , aquesta mar que, malgrat tots els malgrats, mai no es cansa de riure!.
2. Tamarit:
Caminant per la platja d’Altafulla hi ha un moment en que et trobes amb un reguerot i t’informen que allò es la desembocadura del Gaià . El Gaià que neix amb més pena de glòria darrera de la casa dels meus sogres a Santa Coloma de Queralt, mor també amb més pena que glòria a Altafulla. Entremig hi ha alguns paisatges bonics i un curs que sent generosos en podem qualificar de digne. Mai no arriba a ser un riu potent – a casa nostra, de riu realment potent només tenim l’Ebre- però en aquest paÃs de sequeres pronunciades fins i tot un rierol com el Gaià s’agraeix. Per això no em sembla malament que en fèssin una presa al Catllar. Es obvi que trenca l’estètica final del riu i l’ecosistema del delta, però amb l’aigua no podem estar per romanços perquè cada vegada en tenim menys. I, dic jo, que d’aquestes coses no en sé ni un borrall, que algunes espècies, a banda de la humana, s’hauran aprofitat de la presa del Catllar, no?
D’Altafulla a Tamarit s’hi arriba en un tres i no res. Fet i fet, prà cticament ni te n’adones que ja hi ets. I et tornes a topar amb un gran castell. El que passa és que aixà com el castell d’Altafulla és a dalt de la muntanya, el castell de Tamarit és a tocar de la mar. Si mossèn Cinto hagués caminat per aquestes contrades suposo que els hi haguès fet un poema equivalent als que va fer als monestirs de Sant Martà del Canigó i Sant Miquel de Cuixa. Però Mossèn Cinto no ho va fer i ara qualsevol s’embolica a intentar-ho sense tenir moltes possibilitats de caure en el ridÃcul (quina sort tenen els que no tenen sentit del ridÃcul, Déu meu!).
Al bar del camping de Tamarit parem a esmorzar. Ja es hora. Em toca un croissant desangelat i un cafè amb llet mediocre. Què vols? La mar que tinc just al davant em recorda la d’aquell quadre de Magritte que m’agrada tant en la que tot el cel és tempestuós menys la part en la que hi vola un gran colom que és radiant. Magritte és un dels meus pintors moderns preferits. Llà stima que sigui poc sensual.....
Observo que el camping es ple d’alemanys i em sorprèn perquè hi són amb les seves criatures. Es que a Alemanya no hi ha curs escolar ara mateix. No haviem quedat que a Catalunya és el paÃs del món on la canalla fa més vacances? O és que aquests pares agafen les vacances en temporada baixa per a que els hi surtin més barates i estar més amples i tant els fot si la seva quitxalla falta a classe o no?
Mentre esmorzem expliquem que fa anys nosaltres varem estar clients del parking. Devia ser juliol o agost i jo estava de guà rdia de detinguts a Tarragona. Un camping, quan tens canalla petita és una solució ideal. Molt més ideal que un hotel a Tarragona. I si el camping te platja, què més li pots demanar? Aixà que jo pel matà me’n vaig anar a assistir xoricets a Tarraco i quan estava llest tornava al camping. Recordo que a Tarragona hi feia una calor que semblava que havia de perdre el coneixement....I recordo que, de nit, al camping també tenia massa calor – ara, a més de la calefacció, necessitem l’aire condicionat- i em molestaven els sorolls de la gent que es divertia. Al final, per pur cansament, vaig aconseguir adormir-me. Pel matà em va despertar la llum i el fred i, finalment, vaig decidir anar a intentar dormir al cotxe. Allà m’hi vaig trobar la meva filla petita dormint ( a casa nostra és una llei paterna que el pare i la mare dormen junts i sols –am l’excepció excepcional de la gata que té permÃs per a venir a dormir amb nosaltres sempre que vulgui- petit qui peti, aixà que jo dormia amb la meva dona a una tenda i les meves dues filles en una altra). Al cab d’una estona de ser-hi jo, va venir la meva filla gran i, finalment, va venir la meva dona: eren les cinc del matà i tots està vem morts de fred (i de son, es clar)....Ara, senzillament em negaria a dormir a una tenda. Treballem , emtre d’altres coses, per a poder menjar i dormir com Déu mana. I Déu mana que com a mÃnim sigui en un llit d’una cambra més o menys insonoritzada i també més o menys fresca. Si no no val la pena marxar de casa. O sigui que a tot estirar acceptaria de dormir a un bungalow.
Al castell de Tamarit sembla que tot és a punt per a que s’hi celebri un casament. Ignoro si el castell fa d’església, de registre civil o de més d’una d’aquestes coses. En tot cas, em sembla significatiu de l’aburgesament a que ha arribat l’aristocrà cia catalana –aquesta aristocrà cia catalana que majorità riament viu a Madrid i parla en castellà i wur només emprenya- i de la tanoqueria de la nostra classe mitjana. No crec que els que es casin pertanyin a famÃlies burgeses o petit burgeses de tota la vida, més aviat penso de deuen ser nous rics amb pretensions de tenir classe i categoria i poder dir que s’han casat en un castell. Però tot això són opinions personals i puc estar molt equivocat, es clar. I, en el fons, el que es important és que els diner circuli, només que, posats a fer, jjo preferiria que, a més de dircular, ho fes d’una manera mÃnimament intel.ligent ( però potser això per a un casament és demanar massa: tots els que hem passat pel trà ngol – i ara el que diré es polÃticament incorrecte però ja no ve d’aquÃ- sabem que la majoria de les dones perden el món de vista i volen.que aquell dia que ja de per sà és únic i memorable, encara ho sigui més, malgrat que sigui fotent coses estrafalà ries i/o pagant el préstec del que ens ha costat la broma durant anys i panys....).
. Les dues cales de Tamarit són petites i acollidores. Una cosa deu anar amb l’altra. No crec que mai hi hagi molta gent, perquè no hi cap. Semblen gairebé platges particulars em les que realment es pot dfruir de l’espai i el temps mentre el mar batega. No crec que a Catalunya en quedin gaires.....
-
|
Contactes
Registra´t
