| |
I VA TANCAR AMB CLAU...
 divendres 10/octubre/2008 - 06:36  505  3
Sempre anava als edificis amb façanes brutes, el meu jefe deia que la gent pobra o de clase mitjana vol el millor pels fills, i com que tots son ignorants comprarien segur una enciclopèdia, el cas es que la meva façana era bruta i la d'ell també.
Vaig entrar en aquella casa que era com la dels meus pares, els mobles devien tenir la mateixa edat, els cuadres, els llibres, les fotos de la comunió del nens, aquelles fotos quecas on el meu germà i jo semblem un matrimoni, be jo una nuvia una mica cremada perque a les fotos va caure el canelobre i em va cremar el vestit.
Ella va tancar amb clau, als instants se m'eriçava la pell, alguna cosa em deia que aquella entrevista no aniria massa be, mentre parlavem observaba cada detall i vaig pensar que el millor era treure la de medicina.
Vaig demanarli un got d'aigua mentre li feia un interrogatori barrejant preguntes banals amb importants, quan vaig obrir el catáleg li van caure dos llàgrimes, enormes, que vaig sentir practicament caure a terra i em vaig encongir.
tenia cáncer, vaig tancar el catáleg i li vaig agafar la ma fort, i la vaig mirar als ulls, muda no pots dir res davant d'aquesta declaració tot pot resultar banal i estupid, es millor el silenci, després va dir-me que era vidua, i que no estava sola a la casa, que era probable que el seu actual company tornés aviat.
Mentrestant jo intentava parlar d'una altra cosa, pero ella seguia perduda, tornant a lligar el tema, desesperada en la seva solitud.
s'havia enamorat perdudament d'un noi de 34 anys que estava a l'atur i al que ella mantenia, els fills ja grans i casats no havien entés la necesitat de sentir-se dona tot i que ja no et quedin les sines, ni les ilusions, ni les ganes per l'esgotament de la quimio, i no l'anaven a veure, en un rampell de rabia havia camviat el testament favorable amb ell, un perfecte desconegut que li portava dones a casa.
aqui ja vaig començar a plorar, just aqui, agafades de les mans, mentre intentava ser coherent i dir-li, pues canbialo que aún estas a tiempo y habla con tus hijos, son tus hijos! volveran!,
va entrar a l'habitació i va treure una soga, una corda volia que l'ajudes a ahorcarse, deu meu! vaig començar a tremolar mentre l'abracaba fort i li deia no no no! eso no! jo em quedo amb tu el temps que faci falta pero deixa aixo! pànic, tenia pànic, vaig asseure-la al sofà d'on pretenia pujar-se d'una espenta i vaig anar
cap a la finestra amb la intenció que em veies algú del meu equip, pero era a un vuité a montornés del Vallés, després de dues hores ja erem íntimes i vaig fer una til.la, aleshores va agafar la clau i em va deixar sortir...
vaig correr com una boja escales avall, i caure pel replà amb els talons, i a la cabina, vaig trucar a la policia, perque portessin una ambulancia amb aquella dona i li assignessin un psicoleg o algú...
deu meu!, vaig estar dies passant per l'edifici amb la intenció de veure com estava,
pero no pujava mai,
com es que la vida ens creua, i ens assepara amb aquesta crueltat?
que sera d'ella?
jo almenys tanta solitud i tanta llagrima no em puc queixar.
segur que te'n has sortit mestra!
una abracada
|
Contactes
Registra´t
