| |
En record del meu avi Sadurni
 dimecres 15/octubre/2008 - 04:05  467  1
Imagineu aquella alba del 15 d'octubre de 1940, quan el president Lluís Companys va sortir pel portaló del Castell de Montjuïc, arrossegant els peus. Probablement, l'havien torturat. Per darrera vegada, veia la capital del seu país. Del país que havia presidit, que havia volgut salvar, que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que, arreu de l'Estat espanyol -també a Melilla, a Galícia, al País Basc o a les Canàries- s'havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación. Un exèrcit que quan va entrar al primer poble del Principat -la Pobla de Massaluca- va reunir els seus habitants a la plaça de la Vila, i va començar el seu discurs dient: "Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra". Un exèrcit amb un general com Solchaga que, en veure per primera vegada Barcelona des de dalt del Tibidabo, va exclamar: "¡Dios mío!¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!" Aquest era l'exèrcit que estava a punt d'afusellar el president. Ell, que durant la guerra havia salvat la vida a alguns dels membres del tribunal que ara l'havien condemnat.
La generació dels nostres avis va fer realitat els versos d'Espriu: "Van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per ensenyar-nos el recte camí d'accés al ple domini de la terra. I ens van demanar fidelitat. Que ens mantinguéssim fidels al servei del poble".
Nosaltres hem de saber recollir el testimoni de la lluita del president i recordar en cada repte, per minúscul que aquest sigui, que ell va morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ell. Ens correspon donar sentit a aquell compromís genuí, a aquell amor al futur.
|
Contactes
Registra´t
