| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
Sokatira
 divendres 24/octubre/2008 - 08:06  638  4
Mostrem els nostres ullals desafiadors al nostre adversari. El disfressem d'enemic acèrrim per descarregar sobre ell tota la nostra ira. No importa que no ho sigui. És el nostre moment i hem de mostrar tota la nostra ràbia. A poder ser, abans que el nostre adversari ens mostri la seva. Ja se sap, la millor defensa és un bon atac.
Agafem amb força la soga que ens uneix, i l'estirem amb força per portar-lo tot al nostre terreny. Arrenquem de soca-rel el cordó umbilical que vam teixir amb les nostres pròpies mans, i el convertim en la nostra millor arma. Res no importa, tot val. No hi ha res que haguem de justificar a priori ni a posteriori. El diable que tots portem dins s'encarrega de tapar els nostres ulls amb les seves mans, i el foc ho consumeix tot. De pressa. Molt de pressa. Sense temps ni per pensar en res més que aquesta corda de la que tirem amb totes les nostres forces.
El gruix i longitud de la soga vindrà dictada per la feina que hagi costat teixir-la. Per la intensitat dels moments que la van entrellaçar. Per la bellesa dels seus dies passats, i pel dolç de cada record. La mida de la soga de la que tirem amb totes les nostres forces suposa la traïció a tot el nostre treball. Vam creure que treballàvem de costat quan, en realitat, dictàvem la sentència del nostre fracàs.
Continuem aferrats a ella, i continuem mostrant els nostres ullals. Continuem cridant com dos germans el que mai no vam haver d'haver dit. Ens sagnen les quatre mans, i ambdós continuem tirant. Perquè ara ja no hi ha marxa enrere. Ja només resta esperar el moment de veure caure a l'altre als nostres peus. De veure com l'atropella aquest tren. Ja només queda beure l'últim dels glops del licor de l'egoisme. Ja només queda esperar. Esperar, i continuar tirant.
En un o un altre moment la soga s'ha de trencar. Les lleis de la física així ho indiquen, quan ningú no dóna el seu braç a torçar. És l'instant postpart al que la tisora de la vida separa el nouvingut de la mare que el va portar al ventre. Ja no es pot continuar tirant, perquè ja no hi ha res a fer. Aquesta meitat de la corda entre les mans, servirà per lligar-la al coll d'ambdós i separar del terra els seus peus. No hi ha vencedor ni vençut, tan sols hi ha oblit després. Només hi ha instants preciosos que no arribaran mai. Només llàgrimes que dibuixaran bassals en els quals es perdran tots i cada un dels nostres records.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
