| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de campbell
|
|
| |
La mama...
 divendres 28/novembre/2008 - 09:06  2016  16
La mama fa dies que no es troba gaire bé. Bé, potser fa anys. O potser quan fa tres o quatre anys va estar ingressada no era pel mateix problema, no ho sé. El cas és que està malalta. Quan li pregunto al papa perqué va amb cadira de rodes em diu que va caure, com el Gerard, el meu company de classe, i es va trencar la pelvis. Quan li pregunto a la iaia em diu que la meva mare té el “mal de moda”. No sé quin és aquest mal, però no deu ser gaire bo, ja que no li posen nom per por a haver-lo de nombrar. Si li pregunto a la meva germana... la meva germana està en un altre món, ja té catorze anys, i com que ja és gran ara només es preocupa pels novios i aquestes coses... ja fa un temps que li estan creixent els pits. Està rara amb els pits crescuts.
Si li torno a preguntar a la iaia quin és aquest mal que està tant de moda (com ho poden estar els Hombres G) es posa a plorar i no pot parlar. A mi em sembla que tots ho saben, però que a mi no m'ho volen dir. Però podrien fer-ho, ja tinc nou anys i ja no soc un nen...
A mi m'agradava quan la mama estava ingressada a l'hospital, perqué la meva iaia anava allà a cuidar-la i l'altra iaia, la Nita, em venia a fer el dinar. La iaia Nita és molt simpàtica, i com que no em veu gaire sovint, em renya menys que l'altra. A més, quan la mama estava ingressada, els diumenges anava a veure-la amb la iaia i l'avi. Però abans paràvem a St. Pere a dinar al restaurant... m'agraden molt els restaurants. Allà a l'hospital sempre hi trobo el Joan, que va a veure al seu avi. I ens en anem al jardí de l'hospital a jugar i a còrrer, és molt divertit.
Però ara la mama està a casa, ja fa bastant temps. No es pot moure gaire i el papa em va dir que no em tirés a sobre seu (com feia abans), perqué ara li podria fer més mal del que ja té. Però està a casa i, encara que no puc anar a l'hospital a jugar amb el Joan els diumenges, ni al restaurant, a mi m'agrada. Total, al Joan el veig cada dia a classe o a la plaça...
Avui estic nerviós. Potser son les onze de la matinada ja, i jo encara no puc dormir. Em sembla que tinc por. La meva germana fa hores que està tancada a la seva habitació, que està folrada de pòsters del Jason Donovan, de la Madonna i del Kirk Cameron; a mi em sembla que és una tonteria perqué són estrangers i no els veurà mai en persona, com jo vaig veure al Cassen. De fons, sento la ràdio de l'habitació del papa i la mama. I, de tant en tant, algun crit amortit de la mama. La pobre... no ho està passant gaire bé.
Em desperto pel matí, plorant. No sé per qué. Avui, després de molts anys, m'he tornat a fer pipí al llit. Jolines! Ara em tocarà rentar els llençols i el pijama al bidet, com quan era un nen. Sento unes veus al menjador. Moltes veus. M'és igual, potser són més venedors de llibres d'aquests que venen a parlar amb el papa cada dos per tres. Encenc el llum, tot i que és de dia, perquè la meva habitació només té una finestra que dona a l'escala i no hi entra gaire claror, la veritat. Quan estic començant a desvetllar-me del tot entra el papa a l'habitació. Qué estrany! El papa no hi és mai quan em desperto, sempre està treballant a la bodega. Té la cara inflada, i vermella. Com quan jo em poso a plorar molt fort i després estic tot enrojolit una bona estona. Però al papa no li pot passar això perquè és vell, i els vells no ploren, només la iaia. S'asseu al llit i em mira. No diu res. Passen els segons. El papa i jo no ens hem dit mai que ens estimem, perquè som homes i els homes no les fan aquestes coses.
-Ja saps que t'estimo molt, oi, campbell?
Em sorprén molt. A sant de qué aquesta declamació tant sentida?
-Sí, papa.
-I ja saps que la mama també t'estimava molt, oi?
M'estimava? Que ja no m'estima?
-Sí, la mama m'ho ha dit moltes vegades.
-Doncs la mama hagués volgut que fòssim tots molt forts i que siguem feliços...
I no pot continuar perqué li cau una llàgrima i un moc. Totes dues coses alhora.
-On ha anat la mama?
-La mama s'ha mort -el papa sanglota-. Ens ha deixat aquesta nit.
Mmmhh... no ho acabo d'entendre. Sé que no és res bo. Però no sé que he de fer. Em fa ràbia perquè amb nou anys ja sóc prou gran com per saber si he d'estar trist o enfadat o indiferent o...
-Això vol dir que no la veuré més?
I el papa ja no contesta. S'aixeca del llit, que es remou tot perquè el papa pesa cent vint kilos, i surt de la habitació.
No sé per qué, pero tinc la sensació que a partir d'avui la vida serà diferent. Suposo que ara que no hi és la mama, hauré de crèixer de cop, perquè als nens els renyen les mames, i si no tinc qui em renyi, no puc ser nen.
Recordo que m'he pixat al llit i dic: aix, he d'anar a dutxar-me, quina mandra!
Em despullo i de camí al quarto de bany veig que el pis està inundat de gent. Familia que no veig gairebé mai, amics de la mama i del papa, molts veïns que no havien estat mai a casa.
Com que el papa està malament i trist. L'home de la casa he de ser jo, per tant no ploraré ni una llàgrima.
En vint anys no he vessat ni una llàgrima per la mama, espero que no s'enfadi...
P.D.: Perdoneu que escrigui una cosa tant trista, però avui m'hi he vist amb cor. Era un deute que havia contret amb mi mateix aviat farà vint anys. Prometo no repetir-ho.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
beatrice |
aisss!!!!
Friday, November 28th 2008, 1:58 PM
Campbell tu pots plorar,i si no ho has fet per 20 anys,ara ja ho pots fer,perque es la medicina mes bona per ajudarnos a viure cada dia sense les persones que mes hem estimat en la nostra vida,i la teva mare te ajudara sempre,perque ells estan a prop de nosaltres,vinga anims,i desahogate!!!! Bacioni,bello
|
|
misselvis |
hola
Friday, November 28th 2008, 10:23 AM
que diferents es veuen i es viuen les coses quan ets nen, ho has explicat d'una manera que m'hi he pogut ficar dins i m'has fet plorar i això esta bé, de tant en tant m'agraden els blocs que fan despertar sentiments, espero que el deute s'hagi acabat, i pots escriure tantes vegades com vulguis, només faltaria, gràcies pel carinyitu, que el necessitava, ara te n'envio un a tú i un petó!!!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
