| |
El plaer del suau rostir.
 dilluns 29/desembre/2009 - 08:42  1421  3
Les cortines de ganxet filtren la suau llum de la tarda que entra pel finestral. L'hivern aviat acabarà, però aquest any sembla que el fred es quedarà força dies més. De l'extrem oposat ve la claror que travessa el passadís, d'aquell costat sempre hi ha més llum, i la remor de la gent que passeja. Em sembla sentir el bullir de la cafetera i, m'aixeco, el cafè és apunt.
Remeno una mica els troncs, a la llar de foc, abans de seure altre cop al sofà, espeteguen, ara ja han començat a cremar amb ganes. M'arriba l'olor de resina i és barreja amb l'olor del cafè, acabat de fer. Mentre, escolto el Nick Cave, “Where The Wild Roses Grow”... va sonant. Passa la tarda, reposada i suau, contrasta amb les lletres d'en Nick Cave, o si adiu?. Jo gec al sofà, indolent, sense presa, sense son... Després potser em posaré el Cohen, si no m'adormo abans.
Em rendeixo al plaer del suau rostir davant el foc, amb l'esquena protegida pel respatler del sofà, com un torronet: que bé que estic... Ja no em mouria mai més! Si pogués viatjar al futur posaria un mp3 amb mil cançons, per no haver d'aixecar-me. Però encara no s'ha inventat, només tinc cd's. I ni que només hagués posat el mulit-reproductor, podria passar hores, però no ho he fet.
Em sembla que ara si que ja m'adormiria: mirant les flames jugar amb elles mateixes, mentre van consumint els troncs fent-los espetegar. Ara que ja gairebé no recordo l'olor del cafè i amb prou feina la llum del carrer s'escola per les cortines i les flames s'apoderen de l'estança: projectant ombrés sinuoses. I em dic: bona nit.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
