| |
Urgències
 dilluns 12/gener/2009 - 10:01  1845  2
Quan el cirurgià va deixar el cor sobre la safata, d'asèptic acer inoxidable, aquest continuava bategant. D'igual forma que s'agita la cua d'una sargantana quan un nen la separa del seu cos bruscament. Aquest cor ja estava acostumat a bategar dins d'un cos sense vida. Portava així dècades i dècades. No es podia dir el mateix dels pulmons que, a cops de pala de quitrà, feia lustres que no servien per a res.
El cirurgià va cosir el forat que havia incrustat al plexe solar del seu pacient. Va tirar els seus guants de làtex a la paperera del quiròfan i va sortir d'allà amb les dues mans enfonsades a les dues butxaques de la seva bata. A la sala d'espera no esperava ningú. Aquest pacient portava ja massa anys mort en vida com per deixar l'indici d'esperança més mínim en ningú. Tots els que el van conèixer li donaven per mort molt abans que ell entrés en l'hospital. De fet ho estava, malgrat que el seu cor rondinés i s'entossudís a demostrar el contrari bombant tot sol damunt una safata.
El pacient va ser traslladat a una habitació compartida en espera de que l'anestèsia abandonés el seu cos. I així va ser. Pocs minuts després, el pacient, es vestia assossegadament assegut al seu llit de lloguer i sortia al carrer. Va sortir d'allà, com sol ser habitual, tan moribund com va entrar. El seu cor es quedava allà dins. En aquella safata d'acer inoxidable. Poc li importava aquest detall absurd i minuciós. No creia l'anés a necessitar, ja que quan el va tenir mai li va saber donar un bon ús. Tan sols la violenta cicatriu que travessava per complet el seu pit li recordava que un dia allà dins sentia el seu cor bategar.
El cor va estar bategant molt de temps. Sempre amb els batecs salvatges que un cor qualsevol, que ha après a buscar-se la vida sense cap ajuda, sap produir. Batecs sense amo. Batecs sense cap missió per complir. Els batecs que dicten el ritme de la monotonia que governen aquests mons. Aquest cor somia, i sempre ha somiat, amb sentir la calor de la sang travessant-lo. Pot ser arribar a sentir el batec accelerat d'un amor que bomba amb força per enrojolar unes galtes. Sístoles i diástoles capaços de detenir el temps i de ressuscitar un mort.
A la sala d'espera, i això era d'esperar, tot segueix igual. Ningú no espera ningú. Els morts ronden per tot arreu amb la mirada perduda. I ningú no diposita les poques esperances que els puguin quedar en aquesta gent que ja no té res a oferir. Ningú. Ni tan sols ells mateixos.
|
Contactes
Registra´t
