| |
Cinema, talles i maniquís.
 dijous 29/gener/2009 - 04:47  442  0
LA DARRERA PEL.LÍCULA DE W.A.
“Només Woody Allen ho té bé a Barcelona.”
El Periódico 20-07-2007. Pag 10
A la seva metrópoli era un director de cinema conegut però era un de molts. N’hi havia amb més talent i n’hi havia de més comercials. També amb menys talent i de menys comercials, óbviament. Ell era un més. Els seus conciutadans no estaven disposats ni a atorgar-li privilegis ni a tolerar-li segons quines excentrícitats.
Així que decidí marxar a còrrer món i trobar un lloc on el volèssin com a Déu o com a rei. Va voltar per la resta d’Amèrica, Àsia, Oceanìa, Àfrica i fins i tot per l’Antàrtida en va. Fins que trobà una nacioneta sense estat perduda al bell mig d’una monarquia bananera mediterrània on pogué fer realitat els seus (in)somnis.
Com que el nostre protagonista era inquiet i agossarat de mena aviat s’avorrí dels seus súbdits i els feu justícia en una sarcàstica pel.licula on els deixà ben retratats..
35
SOM MASSES
“El Japó tem una penúria elèctrica al clausurar-se la central nuclear. Efectes del sisme.”
El Periódico 20-07-2007. Pag 13
La cosa està molt clara: som masses. El món no dóna de sí per suportar-nos. Les seves mamelles no tenen prou llet i som tant llestos que hem asfaltat el prat on la vaca havia de pasturar. Com no vingui un toro i la vaca pareixi el món no té solució possible.
Perquè ara tots som pacifistes. Es igual que la vaca no tingui prous mugrons. És igual que la vaca no tingui llet. És igual que siguem masses. No volem que hi torni haver guerra. No volem que hi hagi atemptats. Volem que ens deixin procrear tranquils i no ens adonem que som masses.
Però el cas és que som masses. Que el brau no es tira la vaca. Que la vaca no pareix vedelles, que nosaltres ens reproduim com a conills i gastem el poc de vaca cancerosa que ens queda. És que no veiem que som masses?
36
DONAR LA TALLA
“Les grans superfícies eleven les mides dels seus maniquins. La iniciativa, pactada amb Sanittat, intenta combatre l’anorexia entre les dones. El ministeri atorga 5 anys als comerços perquè les figures siguin de la talla 38.”
El Periódico 20-07-2007. Pag 24
La Maniqueta feia molts anys que exercia i creia que tenia el Maniquí al pot. Però totes les coses s’acaben: un mal dia la Maniqueta va ser retirada i llençada a les escombraries sense cap consideració. Nomès perquè estava prima. Ningú no va tenir en compte ni les dietes, ni l’esport, ni la seva ànima de cotó fluix. Incitava a l’anorexia, vet aquí.
A seu lloc, van posar la Manicota que en feia dues de la Maniqueta. En Maniquí –que s’havia fet il.lusions amb el canvi - quan veié aquell tibussot de Manicota es quedà de pedra. Auxili! El faria miques en un tres i no res. L’ofegaria amb el primer petó.
I així va ser. Després de no respondre a mitja dotzena d’insinuacions la Manicota ens va empipar. “Que poc cavaller, on s’és vist!” i d’un cop de cul potentíssim va esmicolar el vidre i el Maniquí enviant-lo a l’altra banda de l’aparador.
|
Contactes
Registra´t
