| |
EL TREN
 diumenge 1/febrer/2009 - 03:11  613  8
Viatjava en tren des de Barcelona a Vilafranca, havia de baixar abans perquè hi anava cada cap de setmana, a veure la meva parella. Al tren sempre porto un llibre com gairebé tothom.
Ni sé quina parada era, però va pujar un home gran, bastant gran i va asseure’s al meu costat. M’explicava coses i jo no en feia cap cas perquè estava llegint.
Aquestes coses m’acostumen a passar sovint, suposo que tinc cara de confiança o de explica’m la història de la teva vida, em passa amb totes les edats.
El cas es que era impossible concentrar-me, i al final li vaig dir:
-perdoni’m, es que estic llegint.-
Ell seguia, com si no importés que, jo no hi parés cap atenció.
Al final la va captar (la meva atenció), amb un paràgraf que no oblidaré mai.
-No importa que siguis callada, jo tinc temps-
Jo el vaig mirar, i li vaig dir: -no pas tant.-.
-Em faries una companyía emocional, més enllà de sexes, no, no tinc edat de sexes.
Tens bon cos però, i fas cara de valenta, podries ajudar-me a casa i jo et donaría tendresa, algú com tú per rejovenir-me els dies.-.
A tot això, jo continuava llegint i sentía la seva veu llunyana, una remor de rerefons de paraules.
Per acabar dient:
-No pateixis pels diners, viurem bé.-.
Finalment vaig alçar els ulls, em vaig treure les ulleres i li vaig dir:
-Vostè no em coneix e res, tinc parella i moltes ganes de fer coses a la vida, i no m’en aniré a viure amb vostè, que tampoc el conec de res.-
Va somriure’m amb uns ulls negres, vius, amb un esperit de nen entremaliat com si conegués, des de dins més de mí que jo.
Vaig arribar a la parada, i vaig col•locar-me a la porta per sortir ràpida, mentre la gent propera del vagó m’observava. Es va posar al meu costat i em va dir:
-Hi pensaràs?-
-NO, li he dit.-
-Algun dia hi pensaràs...-
Tenia raó aquesta nit ha aparegut als meus somnis aquells ulls negres, entremaliats.
Ja em podia haver donat un telèfon, almenys per saber com està.
Al cap dels anys, no sé quants, vaig acompanyar al meu home al Velatori del pare d’un company de feina. Vam arribar a mig matí al Tanatori, i quan vaig acostar-me, deu meu el vaig veure allà, se’m va negar els ulls com sempre mentre em venien al cap aquelles paraules:
“Em faries una companyia emocional, més enllà de sexes. No, jo no tinc edat de sexes, tan sols algú com tu per rejovenir-me els dies”.
En sortir a la sala, vaig asseure’m en una cadira, seriosa i reflexiva.
Barrejat amb la gent vaig veure uns ulls negres, entremaliats que em miraven i em somreien.
Era el seu germà bessò qui havia mort, perquè ell em va reconèixer, no em va dir res tan sols em va somriure. En passar pel seu costat, vaig dir-li fluixet:
-A tu no et fa vergonya, l’ensurt que m’has donat!.-
I va somriure més.
|
| |
Poetigat |
...
Sunday, February 1st 2009, 8:18 AM
És una història verídica? Realment, si és així, et passen coses molt rares, marycler, ha, ha, ha... Diuen que als trens es coneix molta gent, però jo no hi he conegut mai a ningú, en fi...
|
 |
|
Contactes
Registra´t
