| |
Sobre la bogeria
 divendres 13/febrer/2009 - 01:22  1822  6
De vegades em torno locu.
Sí, sí, tal qual.
No necessito que em passi res de concret.
Un simple cop de sirocco o qualsevol altre vent i patapam!, bogeria (temporal, això sí) al canto.
No em torno un boig perillós, no patiu. No pego, no insulto ni em cago en ningú. Sóc el que es diria un boig avorrit. No sóc el boig de la ciutat de Sopa de Cabra, ni el boig del cabell vermell, ni el cant del boig, ni locomia. Només tinc la sensació d'estar completament enfollit i camino amunt i avall per casa meva, parlant en veu alta amb mi mateix, repetint-me que "és només un momentet, Campbell, tranquil, que de seguida passarà". No sempre funciona.
Avui tocava i, com que era molt tard, ja no he dormit en tota la nit, però he aprofitat per recordar coses, fer una pila de llistes, rellegir, comptar-me els dits de la mà (per si se me n'havia caigut algun, mai se sap...) i altres estupideses per l'estil.
Entre altres coses, he rellegit un llibre del Machado que tenia mig oblidat, que utilitzo, habitualment, per a aguantar els papers de prop la finestra del despatx, no sigui que volin amb una ventada i el vent, a més d'endur-se el meu seny, s'endugui la meva rauxa abocada als papers. Quina mena de català quedaria sense cap de les dues coses?
En fi, la sorpresa ha estat quan, obrint a l'atzar una pàgina del llibre m'hi he trobat aquest poema:
Es una tarde mustia y desabrida
de un otoño sin frutos, en la tierra
estéril y raída
donde la sombra de un centauro yerra.
Por un camino en la árida llanura,
entre álamos marchitos,
a solas con su sombra y su locura
va el loco, hablando a gritos.
Lejos se ven sombríos estepares,
colinas con malezas y cambrones,
y ruinas de viejos encinares,
coronando los agrios serrijones.
El loco vocifera
a solas con su sombra y su quimera.
Es horrible y grotesca su figura;
flaco, sucio, maltrecho y mal rapado,
ojos de calentura
iluminan su rostro demacrado.
Huye de la ciudad... Pobres maldades,
misérrimas virtudes y quehaceres
de chulos aburridos, y ruindades
de ociosos mercaderes.
Por los campos de Dios el loco avanza.
Tras la tierra esquelética y sequiza
—rojo de herrumbre y pardo de ceniza—
hay un sueño de lirio en lontananza.
Huye de la ciudad. ¡El tedio urbano!
—¡carne triste y espíritu villano!—.
No fue por una trágica amargura
esta alma errante desgajada y rota;
purga un pecado ajeno: la cordura,
la terrible cordura del idiota.
Que curiós, no? quina casualitat més casual que precisament en un moment de bogeria pròpia em trobi un poema de bogeria aliena!
Me n'he anat fins al mirall del passadís i he vist una figura grotesca: prim, brut, malmenat i despentinadíssim, ulls esbatanats i cara demacrada. He hagut d'apagar el llum corrents, el boig del poema se m'apareixia al mirall com si fos una finestra que s'obrís a un altre quan i a un altre on. Després l'he tornat a encendre i he vist que no era cap finestra. I que aquell boig d'aspecte era jo. Qué curiós, quina casualitat més casual que precisament mentre llegeixo el poema d'un boig jo m'hi torni...
De qué em sona això?
En fi, estimats i mai prou assenyats amics, si no us interessa gaire el que dic, m'és igual, escriure aquest bloc em serveix, en ocasions, per no haver de caminar passadís amunt, passadís avall parlant a crits (a solas con su sombra y su locura / va el loco, hablando a gritos) a segons quines hores de la matinada.
Una salutació cordial (no de cordura, avui no)
DC
P.D.: Prometo al proper bloc posar-m'hi amb més ganes i en un altre estat, potser tornaré a emborratxar-me, diuen que escric millor...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
