| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Sidonie
|
|
| |
Sensacions.
 divendres 6/març/2009 - 09:31  1333  7
(estat de reflexió)
Fa només un dia de la mort del meu pare, ara toca fer la meva vida. Quan surts de casa a passejar tinc la sensació que estic en un altre món, en un altre planeta, que potser la terra on hi creixia està a l'altre banda, molt lluny on jo no puc arribar per la quantitat de gent que va i venen caminant i no arribo mai, em sento com apartada o allunyada i em sento que estic en un altre món i no entenc res. Potser es que no entenc la vida, ara no la puc entendre, la vida s'ha tret la mà scara i veig coses que no les acabo d'entendre i compendre, perque és aixi.
(estat de sentit del humor)
m'enrecordo que quan anava amb la meva mare a l'enterro, una hora abans, per preparar tot el tema de papers i trà mits, agafem el taxi i el taxista que ens toca no sabia on era el tanatori de Collserola i per rematar amb el seu GPS que ho dominava com si fos allò una Nintendo, ens porta el tanatori que no era, ens porta al tanatori de la Ronda de dalt. Ma mare creientse que aquella quantitat de gent era per mun pare pero quan entrem amb tota la confiança del mon i veiem que la capilla es un altre persona, no mun pare. Ma mare pregunta i ens adonem que no es el tanatori que tocava sino que era mes amunt encara. I vem tenir que agafar un altre taxi per pujar mes amunt de la muntanya al lloc corresponent. Ho recordo i em venen unes ganas de riure jajajajajajjaajajaj no paro de riure jajajajajaj em peto de riure la cara de la meva mare davant la circumstà ncia comica italiana jajajajajajajaja.......
(estat de tristesa)
...... jajajajajajjajajaja snif snif ara començo a plorar com una condemnada, se'm fa estrany la ausencia del meu pare, se'm fa estrany que ja no existeixi a la terra, a la vida real. Cada nit em desperto de cop pensant-me que arribaré tard per veure'l a la clinica i m'agafa un atac de vestir-me rapidament fins que la meva mare es desperta i em diu " filla, no arribes tard, el papa ja no hi es" , em poso a plorar com una nena petita i em posa al llit amb una tassa de llet calenta perque em relaxi.
Em llevo i esmorçant sense adonar-me dic a la meva germana " ostres, tinc que trucar al papa per veure com li anat la setmana" ma germana m'agafa de la mà i em diu " guapa, el papa no hi es" i em quedo pensativa " ostia, es veritat".
(estat de indiferencia)
"ostia, es veritat", la buidor i la sensacio de raresa que tinc i el malestar que sento per dins, em fa allunyar-me dels amics. No tinc ganes de veure els amics i que em vagin dient lo molt que els hi sap greu, paso. Tinc ganes de caminar sense cap rumb que marcar. Tinc ganes d'anar el cine sola i seure'm sense tenir que esperar a ningú, però...
(estat de necessitat)
però tinc ganes d'estar amb algú que m'abraci i sense dir-me res, però res m'entengui, sense dir-me cap ho sento ni paraula, només que m'abraci i tot el que jo voldria dir-li pero no em surten les paraules ho sapiga a través dels meus abraços que s'entendrà la tristesa que portu a dins.
Aquests cinc estats em passa cada dia i em passa tots cinc a la vegada, m'agafa un atac de segons de reflexió, després atac de riure, després atac de plorera, després atac de indiferencia i finalment atac de necessitat, totes cinc a la vegada per segons i no per minut, i em crea una petita angoixa o potser m'estic tornant boja. Potser m'estic tornant boja o desequilibrada, perque estic començant a entendre com és realment la vida de cada ésser humà i què dura es quan la descobreixes i l'entens, t'acabes convertint en un boig que enten la vida i que la majoria de les persones no ho veuen encara perque tenen por, jo ja no en tinc de por i com que començo entendre que es el sentit de la vida es quan me tornat boja per dins. He intentat no voler entendrela com ve he dit abans, pero malauradament la entenc. " nada es eterno y què triste realidad" .
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
ATHENEA |
El meu pare va morà quan jo tenia 20 anys
Sunday, March 8th 2009, 11:10 AM
Va deixar un gran buit
que ens els primers moments semblava insuperable
Tothom ens deia "el temps ho cura tot " .....
Jo la veritat els hauria engegat a tots a la merda
Estava molt emprenyada, bà sicament
Amb la vida, amb D., amb tot
Perquè ell ? Molts cabrons viuen i ell no
No s'ho mereixia, no ens ho mereixiem
Després t'adones què moltes persones no es mereixen moltes coses que els hi passen, moltes desgrà cies; però en aquells moments a mi la resta del món m'importava un pepinu
Però és cert .
El temps no cura tot, hi han coses que no es superen, però si aprens a viure amb elles: Sempre hi haurà alguna cosa que et farà recordar, encara que serà amb un cert somriure; celebrant la sort que vas tenir de pare ( no és quantitat del temps sinó qualitat ) i pensant que ell et voldria veure forta i contenta.
El seu exemple ara és un timó a la meva vida
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
