| |
Flors, un Sol i Cigarretes
 dimarts 10/març/2009 - 06:17  1763  3
Torna a lluir el Sol a l'altra banda dels meus finestrals. A poc a poc vaig aconseguint que la meva cambrera habitual vagi comprenent que enrere deixo els meus dies de cigalós. Ella continua sense tenir el gel del meu cafè preparat. Però suposo que en un parell de setmanes estarà perfectament alliçonada per servir-me'n un sense remugar massa. Tornen els meus dies d'assossec amb les mà nigues pujades, no sigui que després refresqui i em deixi fora de lloc la meva vestimenta. Tornen al meu costat els dies que un calendari estúpid es va entossudir a pintar de negre, quan són tan vermells com el meu Sol.
Les meves veïnes insisteixen que s'està molt millor al carrer que a casa. I jo, avui, no penso contradir-les. Seria un imbècil si ho fes. Porto ja gairebé quaranta anys exercint de gos de carrer, i avui no faré una excepció. Passejo per les quatre artèries escasses que dibuixen al meu poble una malla tan sols visible des del cel. Passejo sense objectiu concret, procurant escollir els racons més assolellats. Procuro esquivar aquest maleït campanar que tan sols sap dibuixar ombres allargades al terra. I, quan aconsegueixo donar-li esquinazo, m'assec sobre un mur de pedra per fumar-me una altra cigarreta.
No solc pensar en gens concret. Tampoc no solc conservar per massa temps aquest seguit de pensaments inconnexos. En tinc prou amb poder disposar d'aquests bocinets de temps assolellats. És més que suficient perquè pengi dels meus llavis un somriure perenne. El bosc va deixant a les seves esquenes el rovell i, a poc a poc, es va tenyint tot de verd un altre cop. Just en aquests moments recordo l'enorme valor que li donava algú a un ram de flors. I el poc que li importava sostenir entre els seus dits un grapat de flors inertes. I el poc que li importava ser conscient de l'efÃmer d'aquell moment. Al contrari, a mi, m'importaven més les flors que la seva felicitat. Això mai no li ho vaig dir. Per això, ella, suposo que continua esperant l'arribada als seus dits d'aquell ram de flors. Jo, al contrari, espero que ella sigui feliç. Ho mereix tant com les flors que mai no li vaig portar.
Seria de necis cenyir el meu temps aquà establert al que tarda a consumir-se una cigarreta. I amb la segona penso que jo, en aquesta vida tan grisa, he treballat ben poc. Que sumant els anys que he estat segrestat, no en comptarÃem més de quinze. Que, d'una banda, em semblen molts; i que, per una altra, els hi regalo. Que tan sols espero no haver de tornar a exercir d'esclau. Que me n'he anat massa lluny com per tornar a despertar per complir un horari que no em pertany. Que, si no us importa, em fumaré, aquà i ara, una altra cigarreta.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
