| |
Tres infra-històries
 dimecres 11/mar/2009 - 07:22  375  0
LLEGENDA DE L’ÀLIGA IMPERIAL
Fou una vegada una àliga que comença a volar i a volar i a volar i a volar. Volava tan ràpidament que allà on era ella sempre era de dia, així que el sol s’acostumà a veure-la com si fos una mena de petit satèlit.
Un dia, però, l’àliga pujà tant amunt que tocà al sol amb el seu vec. El sol obri els seus immensos ulls i digué: “Què passa? Què vols?”. L’àliga, molt tranquila, li digué: “Aparta’t! Surt del meu camí que m’estorbes panxut!”
El sol, rei de tots els planetes i de totes les coses que tenen vida, es queda molt parat. Mai ningú no li havia parlat així. Primer, va pensar en reaccionar amb ràbia, però després pensà que aquella àliga era molt valenta i més aviat mereixia un premi.
I n’hi dona dos: permeté que l’àliga imperial fos l’únic animal que el pogués mirar fit a fit al ulls i s’apartà per a que l’àliga pogués continuar el seu camí.
ALLISTAMENT
Estava cansat de lluitar contra ell mateix, per això es va fer militar.
LES QUEIXES DEL VIOLONCEL
Aquell concert per a violoncel i orquestra opus 177 de Srustibian sonava d’una manera molt estranya. El violoncel solista de tant en tant feia una mena de xisclets quasi humans que desconcertaven el públic i donaven un esperit nou a una obra que ja tenia quasi tres segles.
Durant la mitja part, quan s’abaixà el teló, el violoncel es queixà al director que els violins no paraven de pessigar-li el cul tota l’estona. El director recrimina duríssimament als violins aquesta actitud tant emprenadora i els manà que no ho féssin mai més.
Però, un cop acabat el sermó, els hi pica l’ullet i els hi manà que continuessin pessigant aquell cul tant pompós. Tots plegats eren a un pam de l’immortalitat.
|
Contactes
Registra´t
