| |
MIRADES
 dimecres 1/abril/2009 - 03:42  2133  2
RELAT PUBLICAT AL CONCURS DE TMB
Si un s'ho proposa, el dia a dia no és una rutina. Només deixant-se endur per un llibre, cada viatge esdevé un viatge diferent.
El cas es que el llibre que tinc entre mans no és dels que es deixa llegir dempeus mentre es pateix el complexe “sardina enllaunada”, marca Metro, envoltada d’una olor a humanitat important en hora punta.
Maleïda mare la meva que em va ensenyar a deixar seure primer a la gent gran!
En fi, sempre ens quedarà el terre.
...Envoltada de peus, i en l'afany d'endinsar-me en el meu llibre, de cop tinc aquella incerta certesa que algú em clava la mirada a la nuca i instintivament, sense gairebé ni adonar-me'n, giro el cap per veure qui és.
Sí: hi ha uns ulls que em miren. Però no puc veure de qui són, la gent i els seients m’ho impedeixen.
Són molt foscos, d’un negre indiscutible, emmarcats en un motlle ametllat, un pèl orientalitzat, que els dóna un aire misteriós, entre amables i amenaçadors.
No sé com prendre-me’ls.
És una mirada un xic dubtosa però molt penetrant i decidida alhora que, sense saber com, m’absorbeix.
No puc deixar de mirar-me’ls.
No puc apartar la vista.
M’atrauen.
M'atrauen molt.
...Torno al meu llibre intentant distreure’m per calmar el fogot però és inútil.
Sento com em mira.
No puc esborrar-ho de la meva ment.
I si...
“Treu-t'ho del cap, va, massa pel·lícules has vist” em dic.
Aquests ulls simplement em miren perquè...
I per què em miren?!
Giro de nou el cap.
Un noi està deixant seure una dona carregada de paquets i no em deixa veure-hi.
No estic segura que continui mirant-me. De fet, el tren ha parat i potser ja ha baixat a Paral·lel.
Intento tornar altre cop en la meva lectura.
Passa un temps que no sabria dir si és llarg o curt, quan quelcom em fa un *Click!* al cap i em giro sense pensar-m’ho.
Els ulls segueixen allà.
Em miren fixament.
Quins ulls!
Quina mirada!
...La dona dels paquets finalment s’ha assegut.
Com que ha baixat gent queden seients buits, així que decideixo seure bé.
M’aixeco del terre, avanço cap al seient i cap als ulls, i aquests es retiren inquiets mirant a un altre lloc.
No, sisplau!
Continua!
Què voleu?!
Per què m’atraieu tant?!
Mentre m’assec li clavo la mirada intentant aconseguir l’efecte mirada-nuca.
M'agrada ser decidida i notar una injecció d’adrenalina que m’envalentona!
Els ulls es giren de nou i aquesta vegada se'm claven també decidits.
De qui coi seran?
Segueixo sense veure-hi gaire més, només uns cabells també molt negres i curts que cauen pentinant el front amb un parell o tres de canes que despunten.
Mmm, amb el que a mi m’agraden uns cabells grisos...
...Au!!!
“Disculpi jove” -em diu la senyora dels paquets que intenta arribar al replà a base d’empentes-
M’ha trepitjat i m’ha clavat a consciència un dels paquets.
Podria vigilar una mica, penso.
“Res, no pateixi” -li dic amb un somriure-
Ei, i els ulls?!
Els meus ulls, on son?!
Ja no hi ha el foradet que em deixava veure’ls directament!
Ara veig unes quantes persones dretes a la porta, just al costat de la senyora-clava-puntades-de-paquet.
Qui era que em mirava?
Aquell alt?
No, aquell no té canes...
Em fixo bé i quan tota aquella gentada és a punt de baixar es gira i em torna a mirar per darrera vegada.
Sols puc veure els seus ulls ametllats i negres de mirada intensa mentre baixen, s’allunyen i es perden entre la gent.
On vas?
Com et dius?
Tornare a veure't?
Què em volies dir?
...
Jo també.
Si un s'ho proposa, el dia a dia no és una rutina.
Si us ha agradat, voteu-ho aquí!
relatscurts.tmb.cat
|
Contactes
Registra´t
