| |
Capítol 2 "Em presento"
 dijous 9/abril/2009 - 10:01  1302  1
Capitol 2 "Em presento"
S'acaba el més d'agost, tothom torna de les vacances d'estiu, continuant la rutina de tota la vida, treballar per viure, treballar per tenir un sostre i treballar perquè una nit boja de Sant Joan nasqué una persona especial, diferent a la resta del món, el petit Ferran, el fill de la Mireia. Sí, fill de la jove noia que torna amb el cor trencat d'uns mesos apasionants i erotics amb la persona que creia que seria l'home de la seva vida o ve el seu primer amor d'un llarg e intens anys.
En Tomàs es separà de la Mireia, la idea de pensar de tenir una criatura amb 20 anys i ademés diminut, estrany, diferent a la resta, el feia pensar que li trencaria la seva joventut, començant-la. La Mireia dolguda, amb els ulls inflats i les llàgrimes secant-se pel sol, marxava amb la bossa i la caixa de mistos amb el petit Ferran, una mica crescudet d'edat, encara que l'alçada es mantenia intacte, diminutet.
Siusplau, narradora deixa'm explicar la historia ja que tinc una certa edat i capacitat per poder explicar la meva vida. D'acord, continui vosté petit Ferran. Petit, buenu, per edat ja no ho seria. Com ve us ha comentat la narradora que en un sol segon aceptat la petició amb la meva amenaçant pistola de joguina, més aviat, els pins que colecciono, un d'ells, te la forma d'una pistola, puc acabar conduint a explicar la historia tal i com és.
La meva mare Mireia, va deixar els estudis per treballar i cuidar-me. No s'atrevia a portar-me a un parbulari perquè era massa petit i els propis petits aixafarien a un encara més diminut. Ella em portava a tot arreu amb la caixa de mistus, al lavabo, a l'autobus, als sopars, a la feina, a tot arreu... diguem, que he crescut amb entorns urbans i prou madures per compendre la vida, tal i com els meus petits ulls veuen.
Ella m'ensenyava a parlar, a dir lletres que eren gegants i algunes espantaven, sobretot la lletra "O" tan rodona, tan perfecta, em donava molt de respecte, només pensar aquella cosa se'm mengés a una cosa tan petita, s'em posava la pell de gallina. Veia des de la caixa de mistus la televisió, magrada veure i escoltar les noticies , el dia a dia de les coses, creia veure món i ara per ara, veure televisió no es veure mon, ho tinc totalment clarissim, quina gran decepció posar informació de la qual, res es verídic, o creiem que ho és, no ho sé pas fins quan estas en el lloc dels fets.
La meva mama tocava el piano i molt bé, li agradava molt el jazz, cada vegada que sentia el piano per un vei de l'escala, o per la televisió em recordava la mama. Cada migdia, mentre la iaia Pepita ens preparava el dinar, la mare tocava a la seva habitació el piano i jo em quedava eclipsat veient la seva melena ondulada, rosa, les seves mans suaus i pàlides i els dits allargats ben delicadets, tocaven notes que per mi eren harmonia, llibertat i sobretot pau. La cançó que sempre li agradava i la cantava era "the look of love", jo no entenia molt bé el que deia, parlava un idioma diferent, molt estrany, però la entonació i la melodia em transmetia aquella cançó molta tristesa i em preocupava molt per la mama, perque no entenia res i no entenia perquè la mama acabava plorant. Ara si que ho entenc, amb els anys d'experiencia i d'estudis entenia que la mama plorava per un amor que va pedre uns mesos a l'estiu, potser per culpa meva, vaig nèixer en unes condicions no apropiades o potser vaig nèixer com una excusa del destí perquè s'adonés que aquella persona no era feta per ella, ni molt menys.
|
Contactes
Registra´t
