| |
Dues infra-històries
 dijous 16/abril/2009 - 04:19  379  0
EL TRIOMF DEL TRAÏDOR
Va trair el seu millor amic i es va casar amb la dona més rica de la comarca Va trair els seus companys i va esdevenir membre del govern, va trair els altres membres del govern i va acaparar tot el poder del estat.
Ara ningú no gosava criticar-lo, ni trair-lo; al contrari: tothom el volia convèncer que sempre havia estat un home genial, un home providencial per a la pàtria, en definitiva, un gran home.
Però a ell aquella estabilitat l’avorria i es traí a ell mateix fundant d’una manera molt intel.ligent un partit revolucionari que acabà condenant-lo a morir. Llàstima que el mort, en realitat, fos un doble seu i que ell continuès manant com al gran democratitzador.
LA VENJANÇA
Els pollets de l’àliga havien nascut tots bé. Tots eren gallards, majestuosos i se’ls veia cridats a dur la corona dels seus pares amb la mateixa dignitat o més que ells la duien.
Però per tal de continuar al niu havien de superar la prova que els qualificaria definitivament com àligues imperials o com un ésser d’un altre espècie que havia anat a parar al niu ilegítimament. La prova consistia en demostrar que eren capaços de mirar de fit a fit al sol sense parpallejar. Només les àligues imperials en són capaces. Si ho aconseguien esdevindrien, ara, els grans prínceps del cel i després els grans reins; si no, se’ls tiraria riscos avall on els hi esperava una mort segura.
Dos dels tres pollets van mirar el sol força estona sense parpallejar i, per tant, van passar la prova sense dificultats. Els hi esperava en principi una vida plena d’aventures agradables, de jocs i de tiberis, ja que cap au no podia competir amb elles.
Que un dels dos pollets caigués del niu i anés a picar contra una roca que li esbertà el crani i que l’altre, quan només feia un parell de setmanes que sabia volar, fos abatuda per un caçador, fou pura mala sort.
El tercer pollet, però, parpallejà. Sa mare el mirà desconcertat perquè estava segur que era seu i perquè era absolutament igual als seus dos germans. Però parpallejava. Mai abans li havia passat i ara, malgrat tots els malgrats, sabia que havia d’aplicar les regles, així que agafà el seu fill i d’un cop d’ala el tirà riscos avall.
L’aligot, que simplement tenia conjuntivitis, va tenir la sort d’anar a parar al niu d’un falcó que el va tractar com si fos fill seu, sense cap mena d’examens ni proves.
En créixer, però, es va anar fent clar que l’aligot no era un falcó però l’instint materno filial era tant gran que ni tant sols això els va fer partir peres. Al contrari, quan el falcó envellí, l’antic aligot li portava menjar al niu recordant perfectament que li devia la vida.
Un dia el vell falcó era perseguit per una àliga imperial també vella. El falcó cridava desesperadament i els crits arribaren al seu fill adoptiu que hi anà rapidíssimament. Un cop allà veié a la seva mare biològica intentant matar la seva mare adoptiva i hi intervingué dràsticament.
Una vegada caçada la vella àliga imperial la dugué encara viva al niu. Amb el bec li buidà els dos ulls i llavors la deixà lliure. L’àliga fugí amb una gran embranzida però al cap de poca estona s’estampà mortalment contra una pedra.
L’antic aligot no volgué anar a tastar la carn de l’àliga a la que al cab i a la fi devia l’existència, però permeté que la seva mare adoptiva, el falcó, hi anés i s’hi alimentés, mentre ell espantava tots els corbs.
|
Contactes
Registra´t
