Benvingut/da al meu bloc!

TomasM-Porta ha escrit 1727 articles i te 8011 comentaris. L'últim article ha estat fet el 14/06/16

perfil de'n(na) TomasM-Porta | àlbum de fotos de'n(na) TomasM-Porta

persi...

Monday, April 27th 2009, 10:46 AM

no haruas acabat de manjar una miqueta de pernil quant se t'acosta???

:P

Com que...

Monday, April 27th 2009, 10:34 AM

l'observació de camp (sense electrodes i altres històries) és la que considero més vàlida, així que la interpretació de la teva filla gran sembla una interpretació correcta. Fet i fet, és lliure de marxar a un altre espai si no se sent a gust... o de no venir-te a buscar quan fa dies que no li dius res... o de marcar-te, de debó, amb una queixalada autèntica... d'aquelles que requereixen antibiòtic...
:)

L'interpretació de la meva filla gran

Monday, April 27th 2009, 10:20 AM

es que a la Blanqueta li agrada que li facin cas, que estiguin per ella, ni que sigui emprenyant-la una mica. Fet i fet, quan no li faig cas durant diversos dies, em ve a buscar, es posa panxa enlaire i fa mmrrrrau...

Això només ho sap ella!!!

Monday, April 27th 2009, 10:07 AM

Ostres Persi... m'has espantat en veure el meu nom al títol d'un bloc... he pensat... avui m'examino i jo sense estudiar!!!! :P

Mira, jo només et puc donar la interpretació que en fan les especialistes... i el que he après estudiant etologia i observant molts gats en estats diferents... :)

Un gat (o gata ;) ronroneja o runa (que no trobo cap d’aquestes paraules al diccionari) quan se sent content, o quan se sent fotut, o ens vol cridar l’atenció, o tranquil·litzar-se...

En general hem après que fan aquest soroll quan estan a gust, però jo els he sentit fer-ho quan agonitzen o quan tenen un dolor que cap endorfina pròpia pot aturar.

Una de les escenes més horribles que tinc gravades d’aquest so és sentir-lo en un gat que era sord i que vivia al carrer quan jo era a barcelona. Com que dormia entre els cotxes no va sentir que l’espai on ell dormia va ser envaït per un cotxe que feia marxa enrere per a desaparcar. Quan el vam trobar tenia mig cap esclafat amb pèrdua del que suposo era part del seu cervell, no es podia moure però encara era viu i tenia reflexes a les potes... i quan el vam recollir es va posar a ronronejar.
La veterinària ens va dir que evidentment no hi havia res més a fer que fer-li l’agonia més curta. Però aquell so ens va fer tremolar tot el que havíem après fins llavors... emocionalment semblava que feiem matar a un que encara era content de ser viu...

La Blanqueta deu estar prou contenta, això o és de molt bona pasta i es deixa fer totes les coses que li fas... dient-te “prou” amb una suau mossegada que et sembla un petó... i és que de mossegades i de petons n’hi ha també de moltes menes...
;)

Agost

Juliol