| |
Singularitat
 divendres 1/maig/2009 - 08:16  1101  4
Més d’una persona m’ha dit últimament que semblava que jo gaudís diferenciant-me, adoptant sempre posicions minoritàries i portant sempre la contrària a la majoria de la gent. Això m’ha fet pensar en coses com que, quan encara votava, els partits que votava, mai van guanyar unes eleccions... (I si mai torno a votar, aposto a que em tornarà a passar exactament igual que abans.) I en què prefereixo els gats als gossos... I en què la meva cantant favorita és la Tori Amos, gairebé una completa desconeguda entre la immensa majoria de catalans que no em coneixen... (I entre els meus coneguts, de tant parlar-ne, he aconseguit que gairebé tots l’avorreixin.) Però aquests temes i d’altres semblants són petiteses, en el fons, encara que jo tingui una acusada tendència personal a sobrevalorar-los... Avui em plantejava quines coses realment significatives em fan ser molt similar a tota la resta de la gent, i quines coses realment significatives em fan ser diferent a tota la resta de la gent.
De fet, és obvi que tothom té molt en comú amb la resta de la humanitat, i, alhora, és un individu únic i irrepetible (com a mínim, fins que algun científic boig popularitzi més la clonació). Com a coses que em fan ser molt similar a la resta de la gent, en realitat, en podria mencionar moltes, però ara, vés per on, em ve de gust remuntar-me molt en el temps, i mencionar la catàstrofe de Toba. Què és la catàstrofe de Toba? Doncs, com tots segur que sabeu, sembla ser que una gegantina explosió volcànica es va produir ara farà uns 74.000 anys. El supervolcà del Llac Toba, al nord de l’illa indonèsia de Sumatra, va entrar en erupció amb una força gegantina, gairebé impossible d’imaginar, molt superior a qualsevol explosió de cap volcà del nostre passat recent, una explosió tan gran que va ocasionar un període de com a mínim, sis anys d’hivern volcànic, i probablement moltes estacions de baix creixement. Es creu que les conseqüències d’aquest esdeveniment van portar la humanitat al caire de l’extinció, reduint la població a tan sols uns milers d’individus. Això significa que tots els éssers humans moderns van sorgir d’una base de població molt petita, d’entre 1000 i 10.000 parelles reproductives, el qual explicaria la nostra escassa diversitat genètica actual. Sembla també que la catàstrofe de Toba va produir l’extinció de totes les espècies humanes, menys una, de la qual descendeixen tots els humans actuals.
I quines coses realment significatives podria qualificar com absolutament meves, personals i intransferibles? Sembla aquesta, una d’aquelles preguntes sense resposta, potser per massa respostes possibles, segons el punt de vista que adoptis a l’hora de mirar de respondre-la. O potser perquè no en sé dir cap ni una... Però se m’ha acudit pensar en un microrelat de tres línies escasses que vaig escriure un dia:“Finalment, vaig trobar el sentit de la vida que la humanitat cercava des dels temps més antics i, llavors, vaig decidir guardar-lo al congelador de la meva nova nevera, no fos cas que se’m fes malbé.”Això em remet a la meva fascinació per les qüestions més profundes que afecten a la condició humana (el sentit de la vida), i a la meva fascinació també per la tecnologia (el congelador em fascina sobretot quan s’acosta l’estiu, doncs m’encanten els gelats). Dues característiques meves, però també comunes a molta altra gent, evidentment...
La tecnologia en general em sembla realment una eina fabulosa per potenciar les capacitats humanes en molts sentits. Però no hem d’oblidar que, una catàstrofe com la del supervolcà Toba, no és tan sols probable que es torni a produir a la llarga, sinó que és segur que es produirà, ja sigui en forma d’un altre supervolcà o d’un meteorit com el que va extingir els dinosaures, o en forma de vet a saber què... I no penso mencionar el nou virus de la grip... No, no el penso mencionar, perquè segur que no serà la influenza qui extingirà la humanitat (vaja, si no és que empitjoren molt les coses en els propers dies), però, tard o d’hora, la humanitat haurà de plegar veles, i l’Univers seguirà el seu curs, tan tranquil, com si no hagués passat res... Això sembla inapel·lable i difícil de discutir des de qualsevol posicionament sensat i realista.
Personalment, me n’alegro molt d’haver nascut al 1970 i no precisament fa 74.000 anys, i si la humanitat continua progressant tecnològicament i aconsegueix superar la crisi, la grip porcina, el canvi climàtic i la separació d’Angelina Jolie i Brad Pitt, el que lamento en realitat és no haver nascut l’any 2070. Com serà la tecnologia de l’any 2070? Em fa una ràbia terrible no poder-ho veure, però de fet tampoc em motiva prou la cosa com per posar-me a dieta i començar a fer exercici per veure si així hi arribo, i “tinc sort”, i de gran puc accedir a una residència d’ancians per passar els meus darrers dies, i la residència d’ancians per aquelles dates gaudeix de connexió al megainternet que hi hagi en el futur... Perquè tampoc somio truites... N’estic convençut que el nostre futur tecnològic no ens permetrà transcendir mai la nostra condició vital més profunda d’éssers breus i fràgils, en un món canviant que bàsicament no podem controlar. Pensar el contrari em sembla només digne d’un acudit... D’un acudit com ara aquest vídeo tan divertit (inspirat en teories reals que defensen alguns nous il·luminats tecnològics), que he trobat navegant per internet.
www.youtube.com
I ara, per acabar, deixeu-me dir que potser és veritat que tendeixo a adoptar posicions minoritàries, o a portar la contrària, de vegades, innecessàriament, però creieu-me que, quan em poso tendre —i em poso tendre sovint perquè també sóc un sentimental—, sóc capaç també d’emocionar-me amb un enorme sentiment de fraternitat envers tota la humanitat, un col·lectiu a qui tot humà, com la pròpia paraula indica, es deu i en forma part, inevitablement... Malgrat les diferències, perquè, en el fons, tots ens assemblem molt... Fins i tot massa... Sobretot, és clar, gràcies a la catàstrofe de Toba...
|
Contactes
Registra´t
