| |
Oficina d'Objectes Perduts
 dimarts 19/maig/2009 - 04:41  1606  4
Vaig tancar els ulls fa temps. Vaig estrènyer les meves dents i et vaig negar amb les poques forces de les que disposava. Vaig decidir no tornar a utilitzar mai més un rellotge per mesurar la meva vida. I ho vaig fer, i tu ho saps millor que ningú, perquè no crec en tu. Perquè no confio en tu. Perquè la teva forma de mesurar el temps no s'ajusta als meus desitjos. Ni als meus plaers. Ni als meus temors, ni al meu dolor. L'elasticitat de les teves hores sempre la vas escopir en contra meva. Quan les vaig voler eternes, no les vaig veure passar. Quan les vaig voler mortes, mai no van tenir final.
I ara, sense el teu consol, visc molt més feliç. Ara, sense les dues agulles i sense la teva corona, procuro mesurar-ho tot damunt la meva pell. Ara, ni ahir ni demà, sento que tot em pertany una miqueta més. I sento, sobretot, que pertanyo a alló que m'envolta una miqueta més. Ara les coses es gronxen amb la calma, o l'atrafegament, que marca la meva baralla i totes les seves trampes. Ara, i tant de bo duri per sempre, em trobo millor. Ara vaig, i vinc, sense guardar a la meva capseta de vellut vermell borgogna el temps que vaig perdre.
Vaig tancar els ulls fa temps. Vaig estrènyer les meves dents i et vaig negar amb les poques forces de les que disposava. Vaig decidir no tornar a utilitzar mai més un metre per mesurar la meva vida. I ho vaig fer, i tu ho saps millor que ningú, perquè no crec en tu. Perquè no confio en tu. Perquè la teva forma de mesurar l'espai no s'ajusta als meus desitjos. Ni als meus plaers. Ni als meus temors, ni al meu dolor. L'elasticitat dels teus mil·límetres sempre la vas escopir en contra meva. Quan els vaig voler escassos, no van cabre a la meva boca. Quan els vaig voler lluny, els vas ancorar als meus peus.
I ara, sense aquests maleïts mapes, m'assec més a prop de tot. Ara em sento segur del terra damunt el qual trepitjo. Ara ja no temo que el cel es trenqui en mil bocins i caigui damunt el meu cap. Ara tot dóna voltes en aquests cavallets de fusta que dormen els meus peus. Ara m'assec a prop i lluny de tu, depenent de la inclinació de la meva ombra. S'allarga al migdia, fins a fregar de nou la teva pell. I s'encongeix, en arribar la nit, per guardar a la meva butxaca esquerra tots i cada un dels teus secrets. Ara vaig, i vinc, sense guardar a la meva capseta de vellut vermell borgogna els passos que no vaig fer.
Vaig tancar els ulls fa temps. Vaig estrènyer les meves dents i et vaig negar amb les poques forces de les que disposava. Vaig decidir no tornar a utilitzar mai més un mirall per observar la meva vida. I ho vaig fer, i tu ho saps millor que ningú, perquè no crec en mi. Perquè no confio en mi. Perquè la teva forma de mostrar la realitat no s'ajusta als meus desitjos. Ni als meus plaers. Ni als meus temors, ni al meu dolor. L'absurda crueltat de la teva realitat sempre la vas escopir en contra meva. Quan em vaig voler veure, no et vaig buscar mai. Quan em vaig voler amagar vas mostrar, a aquest món de merda, tot el que jo havia ocultat.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
