| |
Pensaments de terrat.
 dimarts 26/maig/2009 - 09:00  513  3
Amb els ulls tancats i sentint com la brisa m'acarona la cara, intento recordar certs paisatges a estones enyorats, sense cap mena de ganes de reviure'ls. No pq no m'haguessin agradat o hagués experimentat algunes de les millors sensacions de la vida, si no q, senzillament formen part del passat i el passat, no deix q ser això, passat.
Ara, amb els ulls ben oberts i deixant q la brisa càlida d'avui m'acaroni tota, mentre el sol m'inunda amb la seva energia, buscaré paisatges nous per descobrir, per poder experimentar noves sensacions, potser, qui sap, les millors q pugui tenir a la vida i possiblement, gaudint cada instant, per si de cas fós l'últim cop q el pugui viure.
De fet, cada instant q passa, no el tornaré a viure mai més, així q millor q l'aprofiti, q passar, passa ràpid.
Amb els ulls clucs, em somric interiorment i agraeixo de poder viure tota mena d'instants.
El vent enreda els meus cabells i el sol calenta la meva pell.
Els meus ulls miren enllà i no hi veuen gaire cosa nova.
Els paisatges, sempre em resulten semblants, però no deixo de mirar, sempre hi ha un detall nou a descobrir.
Es com aquell llibre q es te la necessitat de rellegir i q sempre tens a la tauleta de nit o a l'estanteria més propera i q només allargant una mica la ma, el pugui agafar de seguida. Sempre hi ha apunts nous q et fan aprendre una nova lliçó.
Amb els ulls tancats de nou, em deleixo dels meus petits instant i protegeixo la meva mirada d'un sol magnífic i ple d'energia, q a vegades, enlluerna més q escalfa.
Petons de sucre moré, q endolça pro no enfarfaga.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
