| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de albert4
|
|
| |
CARES
 dijous 28/maig/2009 - 06:47  871  4
Us heu fixat mai en les cares de la gent quan aneu pel carrer? Mireu-los als ulls i descobrireu coses força curioses. La veritat és que la gent no ens mirem a les cares quan anem pel carrer, o sigui que si te’ls mires, ells no se n' adonen.Mirar a la gent és tot un espectacle, només amb això ja es pot gaudir molt, almenys jo m' ho passo pipa. Per una banda tenim a les noies que, elles soles, ja donen per a molt (serà que m' agraden?): gests suaus, passos curtets i mirades blau cel, però la majoria amb un esguard fred i distant, encara que a vegades tens la sort de trobar-te amb un somriure de records feliços, però és estrany. Quina llàstima oi?També m' agrada molt trobar-me amb aquelles mirades especials, d' ulls curiosos que ho miren tot com si fos la primera vegada que ho veuen, com si acabessin d' arribar d' un altre planeta i no se’n sabessin avenir. Els nens més petits tenen aquesta mirada, però també la mantenen uns pocs adults privilegiats Hi ha gent amb una sensibilitat diferent, i potser ells poden veure coses que nosaltres no podem percebre. Últimament, també tenim la sort que passejar per les ciutats és com viatjar pel mon, et trobes postals vivents de llocs llunyans, on potser no hi seràs mai, però pots arribar a trobar-te amb uns ulls forasters que t' hi porten directament, encara que només sigui amb la imaginació. Malauradament, a vegades mirar segons quins rostres també pot resultar dolorós, sobretot quan veus aquelles mirades perdudes, que traspuen una gran soledat. A vegades miren amb la poca tendresa que els hi queda, al gos que els acompanya. El pitjor és el mur invisible que els envolta, que nosaltres construïm cada vegada que passem pel seu costat i els ignorem com si no existissin. Sembla una barrera tènue, però gairebé ningú és capaç de trencar-la. Pensar en aquesta gent m 'ajuda quan, a vegades, em sento sol, em fan adonar que realment, el que em passa és que oblido massa fàcilment a la gent que m' estima i no sé valorar el que tinc. Aquest és un problema força comú, no us sembla?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
odi_rabia |
mirades
Friday, May 29th 2009, 10:20 AM
mirar a la gent, és estudiar el nostre entorn...., hi han llocs idonis per fer-ho i d'altres que no ho són tant, o poder si, però més incòmodes, el lloc incòmode per excel·lència és el metro, si mires auna persona als ulls fixament o t'esquiva la mirada, o et mira vacil·lant....;
el millor lloc ... quan vas pel carrer caminant, jo sóc d'aquella part de la població "extranya" que fa el mateix que tu, m'agrada anar caminant als llocs enlloc de amb transport públic, mentre m'acompanya la meva música, estudio el meu voltant, miro la gent que passa, el caminar (diu molt d'una persona), les mirades, les preses, la companyia ... d'avegades fins i tot m'invento històries de la gent que veig, què d'heu ser de la seva vida, on d'heuen anar ...
Oblidar a la gent que t'estima.... penso que passa quan estem enfonsats, i al mateix temps no volem sortir del nostre propi pou.... a més a més si fos veritat, que estiguessim sols, seria perquè no hem lluitat per mantenir una relació amb ningú, o d'altre banda tampoc volem lluitar per tenir una, ja que tot comporta esforç....
si tenim gent que ens estima però estem enfonsats ... no cal pensar en lo negre, en lo dolent que és tot ... sino veure el què tenim, apreciar-ho i disfrutar-ho... la vida és massa curta per viure tristos....
salut i segueix estudiant a la gent, pensant ... mentre això succeeixi tindràs proves de que encara ets viu!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
