| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de tempo
|
|
| |
Consideracions perfectament prescindibles
 dissabte 30/maig/2009 - 10:45  1580  6
És fora de dubte que el que a mi m’agradaria és ser lector d’obres de gran consistència, d’aquelles que es presten a doctes meditacions i de les quals se’n poden extreure sàvies conseqüències que ajuden l’ésser humà a situar-se en el punt just a l’hora de respondre els grans interrogants que sacsegen la consciència humana.
Ai las, no és pas així. He esquivat sempre els clàssics i els moderns, i m’he enllaminit en obres de menys volada, les quals potser no contenen reptes hermenèutics, però compensen aquest dèficit oferint-me amenes estones de distracció.
Aquesta mancança, que a aquestes alçades de la meva discreta existència tinc prou assumida, m’ha abocat de forma preferent a la cosa dels lladres i serenos. Qualsevol volum que arrenqui amb un bon amaniment de morts violentes o que prometi esbudellaments diversos hàbilment resolts pel detectiu o detectiva de torn sap que pot comptar amb unes hores de la meva distreta atenció.
Han passat per les meves mans i han estat acaronades pels meus ulls (el cervell no sempre l’he necessitat en aquesta comesa) pàgines nascudes de la ploma d’Agatha Christie, Sir Arthur Conan Doyle, Edgar Allan Poe, Georges Simenon, Ed McBain, Donald Westlacke, Patricia Highsmith, Philis D. James, Horace McCoy, James Ellroy, Raymond Chandler, Donna Leon, Andrea Camilleri, Hennnig Mankell, Jean-Claude Izzo, Elisabeth George...
Com és natural, he desenvolupat les meves preferències, cosa que tampoc no penso revelar ara perquè al capdavall tampoc no té cap interès. De tota manera, ho he posat com a llista de crèdits que sustenti l’afirmació que ara faré.
Si hi ha algun autor perfectament prescindible és Stieg Larsson. Aquests dies s’estrena el flim basat en allò dels homes que no estimaven les dones. No penso pas anar a veure la pinícula de marres. La veritat és que ja prou que n’he tingut amb llegir en diagonal els novel·lots que ens ha deixat el suec dels collons. Però certament no estic disposat a moure la meva córpora delicada per presenciar les evolucions gimnàstiques d’aquest engendre femení de tant de crèdit (sembla) que no és sinó allò que amb molt d’encert va perfilar un crític que vaig sentir a la ràdio: una Pippi Langstrumpf en plan desbocat.
Doncs això.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
