| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de erratica
|
|
| |
Sal, fang i arròs
 dilluns 20/juliol/2009 - 10:10  508  6
Fa temps que no he anat al Delta de l’Ebre, però quan hi penso son aquestes tres paraules les que millor em defineixen les sensacions que provoca el seu record.
La sal que puja a l’aire des del mar, que notes a la pell i entela lleument la visió, que fa que confonguis el mar, el cel i la terra i que dona força al cos. El fang que el riu arrossega, que escampa una olor especial, que es vehicle de nous espais de vida. Aquesta unió de nova vida i conservació és el Delta, paisatge inoblidable, ric de sensacions, real i simbòlic a l’hora.
L’arrós, l’excusa i el mitjà, l’eix vertebrador d’un espai, la paleta que marca els colors de cada imatge, l’ànima d’un territori domesticat però no transformat.
Jo que soc de l’interior, quan estic allà deixo que l’aigua que hi ha per arreu dissolgui en el mar de l’oblit tot allò que m’és sobrer.
Guanyar terreny al mar de la destrucció final, anar dipositant els sediments que venen de la història de riu amunt i construir un ens que no existia, és la victòria de la constància i la insistència en front la dissolució que intenta dia a dia la força de modelatge del mar.
És la reserva natural dels confins del país, un espai com cap d’altre on la vida dels humans s’ha teixit amb la terra, on en el seu llarg viatge per les autopistes del cel, les aus descansen a les llacunes del delta, per els animals que hi campen amb llibertat, el detla ha de ser el propi paradís a la terra.
Les dunes de la franja litoral contrasten amb la fertilitat dels arrossars, sorra i arròs a tocar.
Velles feines, que s’han actualitzat i d’altres estan a punt de desaparèixer. El record que no s’esborra de la primera vegada que vaig estar al delta va ser la dels passos de barca, plataformes motoritzades que a partir d’Amposta són l’única forma de travessar el riu. Ara amb el pont entre Deltebre i Sant Jaume, acabaran desapareixen o esdevenint residuals, fins ara eren indispensables, el suposat progrés engoleix sense miraments una altre feina lligada al temps, la història i l’entorn.
Fascinació i respecte conviuen dins meu, esperant la propera ocasió d’agafar binocles i bicicleta i fondre’m de nou en mig de tantes sensacions.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
msanc |
Ummmmmm, Erratica
Monday, July 20th 2009, 11:28 AM
quan vaig agafar el transbordador per primera vegada, vaig pensar que no era possible trobar-me al segle XXI i haver de travessar el riu de tal manera. Aquesta sensació va continuar quan vaig entrar en la cabana en la que havia de passar els dies, una meravellaaaaaaaaa. Tot va ser increïble, pau, tranquil·litat, aire pur...si, si, molt bonic, però...la gent que viu allà, suposo, deu estar desitjant que facin el pont d'una vegada, no???
un petó
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
