| |
Dietari d'un noble
 dilluns 26/octubre/2009 - 10:47  1416  6
Benvolguts xat.cataires,
Ja ho saben vostès, la tardor és l'època més fascinant del calendari. La verema, senyoreta, la verema. Qui no l'hagi gaudit mai, es perd un dels espectacles més meravellosos de la vida. La verema posa en relació el treball dels homes amb el fruit de la terra, la lenta maduresa de les coses amb l'explosió dels sentits i la degustació d'una ampolla de vi amb bona companyia amb la lentitud de l'època, les primeres boires i la llar de foc encesa fa poquets dies.
Creguin-me, si volen ser feliços organitzin un sopar a casa seva i convidin els seus amics de conversa franca i allargada. Peparin una amanida de pinyons, fredolics, magranes i formatge de cabra. Coguin quatre castanyes i comparteixin una safateta de panellets. Un cop a taula, riguin, brindin, recitin poemes i cantin. Siguin generosos amb el vi i llavors comprendran per què la tardor és la millor època de l'any.
Jo mateix vaig fer-ho divendres al vespre passat. Vaig decidir convidar la Isabela, una noia documentalista que està endreçant l'arxiu familiar: fotos, cartes antigues, partides de naixement, etc. La Isabela és una noia primeta, invisible, tenaç i forta com un roure. No deia res durant el sopar, semblava espaordida davant d'aquells homenots de galta vermella i riure fort.
Abans de les postres, en Felip Massega, recità un poema:
"tres noies en un pis,
tres motius de gran trempera,
tres culs, tres boques, pits, sis...!
tricony, quina salivera!
Fou molt rigut i aplaudit. Acte seguit, la Isabela, posà les gemmes dels dits a la vora de la taula de fusta i s'alçà poc a poc. Fou un moment màgic. Aquells golafres callaren, es féu un silenci eixordador. Els seus 155 cm es feren immensos. Després de quatre segons de silenci sepulcral, la Isabela començà a recitar, en italià, un fragment del Purgatori de la Divina Comedia:
Per correr miglior acque alza le vele
omai la navicella del mio ingegno,
che lascia dietro a sé mar sì crudele;
e canterò di quel secondo regno
dove l'umano spirito si purga
e di salire al ciel diventa degno.
Ma qui la morta poesì resurga,
o sante Muse, poi che vostro sono;
e qui Calïopè alquanto surga,
seguitando il mio canto con quel suono
di cui le Piche misere sentiro
lo colpo tal, che disperar perdono.
Dolce color d'orïental zaffiro,
che s'accoglieva nel sereno aspetto
del mezzo, puro infino al primo giro,
a li occhi miei ricominciò diletto,
tosto ch'io usci' fuor de l'aura morta
che m'avea contristati li occhi e 'l petto.
(...)
Quins aplaudiments! quines llàgrimes correren galta avall! Quina resposta tan elegant! Oh, Isabeleta, que n'ets de gran! Quan m'obriràs la porta de la teva cambra tot dient-me "no puc dormir soleta"?
Estiguin bonets bonets
|
| |
|
Contactes
Registra´t
