| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de erratica
|
|
| |
trobar-te a faltar
 divendres 30/octubre/2009 - 03:59  653  9
Mai havia sabut on col•locar el que sentia per ell, vivia una estranya relació, no eren amants, tant sols s’havien vist una vegada, tampoc eren amics, en molts moment els sentiments anaven més enllà.
Al llarg de més de dos anys, havien viscut junts molts instants, amb una sensació d’estar molt més a prop del que el mapa mostrava.
La clandestinitat l’havia marcada profundament, l’havia assimilat com a part de la seva vida.... Va aterrar una tarda de juny i va esdevenir aquella persona amb la que es podia riure i plorar, que sabia fer-la excitar sense tocar-la, que feia bategar fort el seu cor amb només una paraula, amb la que es podia parlar de tot i de res i en la frescor que en tants moments necessitava.
Però des de feia mesos sentia que tot s’anava diluint, no hi oposava resistència, en el fons era el que necessitava, però el seu cor s’hi resistia. I tot i que les seves converses anaven canviant i s’acostaven cada vegada mes al que es dirien dos amics, ella, dins la seva ànima l’enyorava i desitjava per un moment sentir el to, en aquella veu que adorava, el to que denotes que encara ell sentia quelcom... no podi deixa d’enyorar, aquells xiuxiueigs a cau d’orella, aquell desig incontrolable i aquella sensació de proximitat en la distància.
Des del mati tenia clar que volia que les coses canviessin, va esperar la seva trucada, amb la mateixa impaciència de sempre...Li havia de dir, havia de deixar que el cap la governés i li havia d’explicar que aquella situació li tornava a fer mal, i li tornava a fer mal, només perquè ella incomprensiblement encara l’estimava.
No va ser capaç, potser ja havia fet el ridícul massa vegades, i senzillament ho va explicar d’una manera prou freda, entre algun somriure
Quan va penjar el telèfon, eren dos quarts d’una de la matinada,havia parlat amb el cap, li havia demanat que espaiessin aquells moments que compartien…. Moments que per altra banda havien perdut tota la intensitat de la que va gaudir ja fa molts mesos enrere...
Sabia com el trobaria a faltar, aquells instants moltes vegades eren un somriure o una glopada d’aire fresc, sabia el que sentia, encara que no es pogués explicar el perquè, i només esperava que l’espai refredés els seus sentiments i els assimilés únicament a una amistat.
I encara que al llarg dels dies palpés la seva absència i el notés imprescindible, tampoc canviaria res Per ell, ella, ja feia molts mesos que havia deixar de ser res més que una bona amiga.
Quan es es va llevar al matí, va mirar el telèfon i va començar a trobar-lo a faltar....
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
