| |
"ESTIMA I FES EL QUE VULGUIS" ( AGUSTÍ D'HIPONA )
 dijous 4/febrer/2010 - 05:19  1994  1
"Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l'amor ben arrelat en tu, cap altra cosa excepte l'amor serà el teu fruit". Sant Agustí d'Hipona
Una de les frases que més m’agrada repetir és “Estima i fes el que vulguis” que va escriure Sant Agustí pels volts del segle IV després de Crist. Com que tinc una tendència innata a l’ironia i a la paradoxa no me n’he pogut estar de corregir al gran escolàstic cristià i escriure: “Estima i fes el que puguis”, que potser sí que queda més graciós però és infinitament menys profund.
Però quan l’ànima no està per jocs, quan una hòstia ben donada fa que s’assegui a pensar hom s’adona que, en realitat, aquest “fes el que vulguis” i aquest “fes el que puguis” són equivalents. Perquè fer el que vulguis vol dir fer el que puguis per aquells que estimes.
L’enigma, doncs, no està en el que es vol o en el que es pot sinó en el que vol dir estimar.
I aquí ve el gran problema.M’analitzo a mi mateix i veig que no estimo ni amb liberalitat ni amb toterància. Jo transformo l’aforisme agustinià en “ Si jo t’estimo tu m’has d’estimar” i no només aixó: “Si jo t’estimo, tu m’has d’estimar de la manera que jo vulgui”. I, és clar, això Agustí no ho va escriure. I, és clar, això té poca cosa a veure amb l’amor.
L’amor és generós. No necessita ser correspost. Es nodreix de la felicitat de qui s’estima. Vola amb la felicitat dels estimats i estimades. No necesita ser protagonista ni coprotagonista d’aquesta felicitat. Només necesita contemplar-la per a sentir-la.
Jo, profundament marcat pel contractualisme romà, encara repeteixo el rite del matrimoni romà: “Que on tu siguis Cai, jo sigui Caia; que on tu siguis Caia, jo sigui Cai”. Es transorma l’amor en un contracte civil del que deriven drets i obligacions per ambdues parts i en el que és absolutament necesari que hi hagi un equilibri entre les parts per a que el contracte sigui vàlid.
Però això no és amor. Això és egoisme. Això és dir: “Jo t’estimo si tu m’estimes” o, encara pitjor: “Jo t’estimo: pobra de tu si no m’estimes” o “ jo t’estimo: tu tens l’obligació d’estimar-me”.
No negaré que les actituds radicalment idealistes sempre m’han fet repelús. Les persones no som éssers místics sinó gent que carn i sang amb necessitats que transiten per la vida orbs i plens de necessitats afectives i de tota mena. Però ara em trobo en la necessitat de pensar en aquestes coses. Potser mai no m’hi havia trobat.
L’actitud d’aquell que diu: “T’estimo i tu m’has d’estimar” no només és una actitud antinatural, sinó que també és tirànica i odiosa.
Es antinatural perquè tothom s’estima qui s’estima. No s’hi pot fer ni més ni menys. Això potser és injust però si qui diu que estima estima de debò no li hauria de procurar patiment, ja que la felicitat de l’estimat o l’estimada no li provocaria patiment.
Es tirànica perquè la voluntat de qui diem que estimem no compta per a res. S’ha de subordinar a la nostra.
I és odiosa perquè en el fons demostra que disfressat d’amor només hi ha vanitat i un menyspreu profund per aquell a qui neguem el lliure albir.
Tot això –que només té a veure amb l’orgull i l’egoïsme- ho disfressem amb la paraula AMOR, perquè així pensem que tots els nostres actes queden justificats. Com que l’estimo puc fer-li qualsevol cosa.
I no. El que volia dir Sant Agustí és: com que l’estimo puc fer el que vulgui. El que vulgui només és una cosa: estimar-la. Estimar-la sense esperar-ne res.
Prometo que la setmana que vé ja procuraré ser més divertit...
|
Contactes
Registra´t
