| |
"Volver" de Pedro Almodóvar - II
 dissabte 13/mar/2010 - 05:33  534  2
Almodóvar és un admirador profund de les dones. “Todo sobre mi madre” n’és una gran apologia sobre les dones i “Volver” també. Comparteixo amb Almodóvar la seva fascinació i admiració per les dones. I ara no vull donar a aquestes paraules cap sentit frívol ni juganer. Es una admiració i una fascinació profunda per a uns éssers, que són i que no són com nosaltres. I que justament quan em fascinen és pel que tenen de diferent. I el que tenen de diferent no és només el cos, que també. Es el cervell o si voleu l’ànima. Jo la trobo més generosa, més tendra, més acollidora, més pràctica, més maternal, més bona. Es clar que hi Déu haver-hi dones impresentables però jo procuro no veure-les. I, en tot cas, que se sàpigui cap dona no ha estat una Hitler i sí una Cleòpatra, que era infinitament més civilitzada més de dos mil anys abans.
Les dones que surten a la pel.lícula són grandioses en la seva senzillesa. Almodóvar ens pinta la grandesa de les dones quotidianes que tiren del carro amb escasos recursos i que se senten i són responsables sempre, mentre que l’home – un ésser més hedonista, més hedonista, més superficial – sovint s’escapoleix i senzillament deixa de viure com un adult. Jo aquí m’hi sento moderadament reflexat. Quantes responsabilitats defujo perquè sé que tinc una dona al darrera que està a l’aguait i que estarà al peu del canó, quan hi hauríem de ser els dos?
Sovint els homes pensem que no cal que hi siguem els dos, que es una pérdua de temps, que amb una que hi estigui n’hi ha prou. Digue’m que sovint deixem que la nostra parella ens faci de mare – ui com ennyorem aquella mare que ens amanyegava i ens agombolava a totes hores – i nosaltres dimitim del nostre paper d’adults. A vegades hom té la sensació que a l’únic lloc que els mascles post-moderns no volguem ser nens és al llit.
Un altre dels temes tractats a la pel.lícula és la soledat. Jo recordo hores amarguíssimes de la meva adolescència en les que sentir-me sol, en sentir-me exclós, em feia un mal agudíssim a l’estomac i em feia menjar i beure compulsivament, llegir Nietzsche i Tolstoi i pensar en el suïcidi. Es curiós que ara sovint busqui estar sol per a poder fer el que em doni la gana, però és una soledat que no té res a veure amb l’anterior, perquè la soledat que jo ara busco sé que es un parèntesi, que quan vulgui tornaré al ramat sense dificultats.
Brel canta que en el fons del fons sempre estem sols, però uns estan més sols que altres i, al final, la soledat és més que una realitatat objectiva una sensació subjectiva. Es si hom se sent sol o no. Es si hom viu aquesta soledat com un fracàs o com un triomf o amb normalitat.
Raimunda - excel.lentment interpretada per Penélope Cruz que quan no exagera ni vol ser massa original és una actriu com una catedral – té problemes però no està sola. Te la seva filla, la seva germana, les seves amigues. No té el marit que, a banda que és un paràsit, l’intenta violar la filla i és mort per ella. En la mateixa situació es troben la seva germana i la seva filla.
Qui sí que està sola al poble és la seva tia, la tia que viu a una casa enorme d’un poblet de la Mancha i a la que les protagonistes van a veure de tant en tant. Es una sol.litud volguda i comprensible. Si més no jo preferiria estar sol que no pas que m’ingressèssin a una residència i quedès envoltat de moribunds i moribundes, de treballadores sovint extrangeres que n’estan fins els nassos de la seva feina etc...
I, pel que fa a les fantasmes, Almodóvar ens demostra que no estan sols. Que precisament per combatre i vèncer la soledat és pel que se’ns apareixer.
En resum, una pel.lícula clàssica que qui tingui una mínima sensibilitat artística no pot deixar de veure i admirar..
|
| |
stargrida |
I l'Amor?
Saturday, March 13th 2010, 6:19 AM
T'has descuidat de l'amor. De com l'Almodovar tracta les relacions amoroses i la capacitat que tenen els seus personatges per estimar. Una estimació portada a l'extrem que sovint t'arrossega a una passió indescriptible. Sap plasmar molt bé l'entrega total cap a la persona estimada, un "ho donaria tot per tu" que desemboca a un desig incontrolat, sense fre, sense límits...
Retrata l'amor portat als extrems, un amor que sovint fa caure els personatges en un abisme, un amor compulsiu, obsessiu..."l'amor fou" que l'anomenen els francesos.
Un exemple clar ho trobaríem a los "Abrazos Rotos", "Átame" o Carne Trémula".
Almodovar és per a mi un geni, els seus films més bons o menys bons mai em deixen indiferent.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
