| |
HISTORIES DE LA PUTA FEINA
 dijous 15/abril/2010 - 02:02  1992  1
Ja fa dos dies que hi penso...
En el diari de la teleoperadora, fa set anys just quan tornava de viatge de noçes, al poc de temps vaig aconseguir una feina de la meva especialitat, el telèfon. Aquest cop era vendre un diccionari de català a particulars. Erem vint-i-sis noies distribuides en dos torns, mati i tarda. A mi em va tocar a tarda. Recordo que a la presentació del primer dia duia un vestit de fervalans gràcies als consells de la clasicona de la meva tieta, del tipo:-aqui va Viafranca la imatge la miren molt!-
En menys de cinc minuts allà em vaig carregar a imatge de clasicona amb vestit de fervalans...
No teniem ordinador, només una taueta, un telefon, una capsa arxivadora de cartrò verd per tal de guardar la fitxa del client. Nosaltres anomenavem la sala: "el zulo" perque era cuadrada i diminuta i aà ens van encabir a nou, e meu colze topava amb el de la Noemí que era esquerrana, però al fina acabavem rient.
Al finalitzar la jornada apuntava les excuses mes increibes que ens havien dit i ens feiem un fart de riure.Només era una manera de sadollar-nos els insuts, i de riure a vegades histèricament i descarregar adrenalina.
Un aseguro que quan portes 90 trucades deixant anar e mateix rotllo deixes de ser tu.
I aixi poc a poc va sorgir el diari de la Teleoperadora, totes les companyes em deixaven notes a la taula amb les excuses, i després es va córrer la veu al torn de mati, i tambè. Tenia una edició mensual i tot ho feia jo a casa, amb word i grapa, (a la vieja usanza).
Al tercer mes van deixar de pagarnos, en aquell moemtn i sense adonar-me m'havia convertit en una mena de consellera de les mes peques, i fiestera amb les grans, vaig trobar un espai que sense voler es va convertir en lider carismàtica.
Però com a la vida tot te una part positiva i negativa. En el moment en el que la empresa no va deixar ni el rotul, se'ls va tragar la terra. El jefe em trucava a mi, per preguntarme com anava tot i per demanarme que no el denuncièssim. Jo i reiterava:
-Ja estas denunciat vindrás amb la guardia civi, sino et presentes de bona voluntat-
Era a la seva casa de ibissa.
Efectivament va tornar amb la guardia civil, però no vam cobrar fins a cap dels anys de fons de garantia salarial.
Totes les meves companyes em trucaben a mi, algunes porant perque les havien embargat amb canalla petita, eresn asseparades i no tenien on dormir...
veritables drames personals.
Vaig haver de canviar de telefon, perque era un mal son, cada dia rebia 25 trucades de si sabia res, o quan pagaria...
Ahir vaig anar a dinar al Macdonals, quan em vaig acostar a la noia em va dir, no em coneixes?-
-si, crec que hem treballat juntes-
-tu em vas ensenyar a vendre per telefon...-
no en savia ni jo!-
Pero trec a força don sigui, i vaig jurarli que en aquell llistat jo havia trucat i havia uns quants que ho volien. (Era trola) però la confiança en ella mateixa va fer que aquell dia triomfes, i ahir li vaig dir :
que como con dos euros sesenta i cinco?
-Happi meal con euro descuento de un euro i te invito a cafe!-
-joer! que buena eres!
i ens vam abraçar.
Malgrat tot nomes vam treballar quatre mesos, pero quins mesos més intensos.
Cóm uneix la Penúria.
Us abraço.
|
Contactes
Registra´t
