| |
Vòmits de impotència
 dimarts 5/agost/2008 - 05:55  1817  4
Llàgrimes congelades en temps de sembra de discòrdia, que discorren en processó de penes i amargura, i no de cap altra manera, queden reflectides en un ànima desglossada en mil i una pregàries de dolor. Trobeu-me en el cant del canari orfe, en el ressò d’un pou sec, en el cim del silenci, en la eterna llunyania on la desesperació abunda i l’esperança és tresor.
la flor despullada de secrets es marceix de vergonya i compungida amaga la seva esplendor ocultant-se darrera la crueltat i la debilitat.
Aquest cansament em tortura amb la penitència de no tenir ganes de viure, no puc respirar sense notar fins a l’últim racó del meu cos el pes de la malaltia, de l’angoixa i el sofriment.
La meva llibertat ha quedat reduïda a l’elecció d’escollir la reacció davant d’un futur incert i obscur. On és la mà que caiguda del cel, encendrà la llum en la profunditat dels meus dubtes? L’ORACLE que infondrà en mi el coneixement necessari per continuar el camí amb la mínima seguretat de no desequilibrar-me amb la primera pedra traïdora, que cerca vilment, la manera de burlar-se de la meva vacil•lació davant el pronòstic d’una vida que tossudament m’ensenya l’esquena.
Lligada de cos i ànima perdo la facultat de viure moldejant un estat de supervivència perpetu. L’antídot, on és l’antídot? La fórmula del miracle diví, la força de la voluntat de superació. Simplement sóc jo, jo mateixa sóc el verí i l’antídot en un cicle que m’empresona i m’escanya.
A la vegada sóc la porta oberta i la barrera impenetrable a la llibertat, la llibertat de descobrir-me, retratar-me en aquest món de soledat i multitud anònima. Necessito un nom i cognom que m’identifiquin amb el que sento i penso, que resumeixin els meus ideals, i aquests em protegeixin de la desorientació i la confusió.
Donar color al gris monòton que adquireix el meu interior, necessito que fins i tot les ombres cobrin vida, que reneixin i ressuscitin, que em brindin l’oportunitat d’entendre un nou món, una ítaca, i de la mateixa manera que el nen sent l’ànsia per conèixer el sorprenent final del conte, jo també pugui sentir aquesta flaire de misteri i intriga bategant sobre la meva pell.
Sembla que l’optimisme se’m presenta amb una forma amorfa que no acabo de classificar, però tot i sentir la pseudoescalfor de l’esperança, ningú encara m’ha explicat com he de viure…
Ares
|
| |
|
Contactes
Registra´t
